Què fer amb els capellans pederastes

L’escàndol dels abusos de menors per part de clergues no només ha estat un pecat ocult de l’Església nord-americana. Les revelacions per part de les víctimes han començat a sortir també a Catalunya i estan afectant institucions tan venerades com l’Abadia de Montserrat. A Tarragona ha saltat el cas de Constantí per partida doble. Una de les víctimes ha decidit explicar amb tots els detalls els abusos que va patir per part del capellà del poble. En preguntar als veïns com és possible que durant tres dècades ningú denunciés els fets, hi ha coincidència general a justificar que «tothom ho sabia, però ningú s’atrevia a dir res». Els capellans indignes es van emparar en la posició de domini de l’Església. Els menors que van patir abusos no tenien ni el suport familiar. La submissió als poders (eclesiàstics, polítics i econòmics) afectava totes les classes socials humils de l’època. Si algú gosava alçar el dit i el cas no es podia amagar, la jerarquia eclesiàstica resolia el problema enviant el capellà pederasta a l’últim racó del bisbat. La prioritat era evitar l’escàndol. Això s’ha acabat o, almenys, s’ha d’acabar. El papa Francesc ha dictat «tolerància zero» amb els abusos sexuals. Afortunadament els temps han canviat. L’antiga fórmula d’enviar el capellà delinqüent a les muntanyes s’ha acabat. On han d’anar és directament al jutjat de guàrdia.