Què mengem avui? Una pregunta gens banal

Una necessitat i un plaer. Mengem quasi d’esma i, més enllà d’aquestes preguntes que ens fem sovint, no hi ha un veritable aprofundiment en aquesta realitat lligada al menjar.

23 julio 2020 10:10 | Actualizado a 23 julio 2020 10:29
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Què hi ha avui per dinar? Què sopen? Quin no hagi rebut o qui no hagi fet mai alguna d’aquestes preguntes pot llençar la primera pedra amb total impunitat. Menjar és un tema que preocupa la raça humana de manera constant i especial. Tots els animals s’alimenten, però cap ho fa amb aquesta necessitat d’experimentar i d’anar més lluny que tenim els humans i que ens porta a buscar sempre camins diferents i a crear necessitats i fórmules insòlites.

Aprofitant això del turisme de proximitat que, pel que sembla, serà la tònica aquest estiu, us recomano una visita al Museu de Ciències Naturals de Granollers, situat a la Casa Pius Anfres, una torre modernista de 1912 coneguda com La Tela. Allí la coneguda cuinera Ada Parellada, nascuda uns metres més amunt, a la conegudíssima Fonda Europa, i l’antropòloga Agnès Villamor presenten l’exposició ‘Què mengem avui?’, una proposta itinerant, intensa i, sobretot, molt didàctica i divertida que vol ser una reflexió sobre el paper actual dels nostres hàbits alimentaris que mantindrà les portes obertes fins al mes de febrer de 2021 i que després començarà una etapa itinerant.

«El verí rau en la dosi». Així doncs, tot depèn de la quantitat i de com s’administra

Mengem quasi d’esma i, més enllà d’aquestes preguntes que ens fem sovint, no hi ha un veritable aprofundiment en aquesta realitat lligada al menjar. L’Ada, que és una persona inquieta, activa, conscienciada i que coneix el sector de manera podríem dir, genètica, ho ha explorat amb detall i ens presenta un univers que fa pensar. D’entrada una tria de pes: aliments naturals o ultraprocessats i dues respostes, una amb un cert humor negre, «Tots els bolets són comestibles? Sí, almenys una vegada a la vida», i una altra que plana sobre tota la mostra i que és un dels seus atractius principals. És una cita de Paracels, «El verí rau en la dosi».

Així doncs, tot depèn de la quantitat i de com s’administra, un plantejament que resulta atractiu, ja que no persegueix en cap moment ni imposar ni castigar.

A partir d’aquí entrem en una casa i explorem les diferents habitacions. Al menjador descobrim que els humans hem convertit el fet d’olorar en una qüestió quasi pecaminosa i antinatural i que els humans naixem amb únic gust innat, el dolç i que els altres els anem aprenent al llarg de la vida a base d’aprenentatge. També és interessant veure com uns aliments que ens són comuns a l’hora de dinar ens poden resultar poc atractius si ens els donen, posem per cas, per esmorzar.

La mostra presenta la cuina com una autèntica escola, un lloc viu i actiu on es pot aprendre de tot, matemàtiques, física, química, economia, llengua, biologia, art i, en aquesta línia, Parellada i Villamor ens interroguen constantment, ens fan pensar a cada pas.

Cada decisió que prenem a la taula i al rebost ens afecta a nosaltres i el planeta en general

Cuina tradicional o cuina d’innovació? Polèmica habitual que es resol amb la demostració pràctica que confirma que les tradicions són sempre innovacions que s’han fet populars. I com a mostra, dos botons, el pa amb tomaca i el famós pijama, unes postres contundents i excelses que es va assolir altres cotes de popularitat durant els anys 60 i 70, invent de l’avi de l’Ada i que també tenen un lloc preeminent a l’exposició.

El final del recorregut es fa també amb interrogants intensos que ens porten a pensar sobre el paper de l’alimentació en la salut del propi cos, en el greu problema que representa el malbaratament alimentari i en la relació entre què mengem i la salut del lloc on vivim. Per arrodonir aquesta idea, tres objectes, l’un al costat de l’altre: un morter, un braç batedor i un robot de cuina.

Una visita recomanable, per saber amb fonament que menjar és el fruit d’un seguit de factors personals, familiars, ambientals i socials i hàbits apresos o incorporats per modes o corrents i que cada decisió que prenem a la taula i al rebost ens afecta a nosaltres, les nostres famílies, el nostre entorn més immediat i, és clar, el planeta en general.

I un element especial i gens menor a destacar, al menjador hi ha un objecte que no passa desapercebut, una petita peça de ceràmica, delicada, brillant i subtil, obra de Jordi Cuixart i enviada des de la presó de Lledoners. Tot un símbol!

* Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.

Comentarios
Multimedia Diari