Què se n’ha fet d’aquells oradors?

Els periodistes que tenim perspectiva històrica enyorem els debats parlamentaris de les primeres hores de la democràcia. Des de posicions ideològiques molt distants era un goig escoltar Felipe González, Miquel Roca, Manuel Fraga i Xabier Arzalluz, per citar-ne només uns quants. Encara el PNB té en l’irònic Aitor Esteban un digne successor de l’ideòleg del nacionalisme basc. Ahir Esteban fou demolidor quan va disparar contra el líder de Ciudadanos: «Yo, cuando veo a Rivera le imagino en una banda de mariachis, dando siempre la nota desde la tribuna y la serenata desde el escaño». Esquerra Republicana de Catalunya tenia Gabriel Rufián que mantenia l’hemicicle expectant per veure quina bajanada amollava. Però ara, ni això. Rufian -suposo que per instruccions d’algun assessor- ha moderat el to i sembla un sermonaire amb singlot. Ni els primers espases captiven. Iglesias ha perdut el valor de la novetat. Ni Pedro Sánchez, ni Casado, ni Rivera saben treure profit a l’oratòria. En especial si tenim en compte allò que va dir Josep Pla: «El castellà és un idioma magnífic per utilitzar, sobretot, quan no es té raó».