Què volem ser quan siguem grans? El que vingui darrere la pandèmia no serà el que hi havia abans

Encarem com podem la segona onada. Amb menys por que fa mig any però molt més fatigats i amb l’impacte acumulat de mesos de negocis a mig gas, ERTO i perspectives ben grises. Amb aquest panorama costa posar-se a mirar gaire més enllà de l’hivern, o de l’arribada de la vacuna. Però és que el que hi hagi darrere segurament no serà el que hi havia al gener, i no només perquè ens espera una crisi econòmica que ja veurem si esmorteeixen els fons europeus.

A casa nostra el que hi haurà és un model que segurament ja no dóna molt més de si, el del turisme més o menys massificat. Fa més de vint anys, quan posava copes a Salou per pagar-me la carrera ja recordo la cantarella sobre que això del turisme massificat no donava més de si, que calia canviar les coses (aleshores això volia dir portar menys turistes però amb més diners). I bé, dècades després aquí estem.

N’hi ha bastant a parlar sobre aquest model de turisme intensiu que s’ha imposat a bona part de la costa mediterrània des de fa més de mig segle i de quina mena de paisatge geogràfic i humà ha acabat creant.

Els últims mesos abunden anàlisis sobre la necessitat de repensar algunes coses. TV3 va emetre fa uns dies un programa amb propostes per repensar Barcelona a partir d’aportacions d’experts i professionals de tota mena i una de les idees clau era que el món, especialment Europa, s’estructurarà en una mena de raïms al voltant d’algunes ciutats que siguin capaces d’especialitzar-se en alguna mena d’activitat probablement vinculada al coneixement. I d’acord amb aquesta anàlisi, prou assenyada, no hi haurà lloc per més de mitja dotzena d’aquests nuclis al nostre continent.

En aquest punt resulta inevitable mirar a com s’ha anat construint el nucli dominant de la península Ibèrica. Fruit d’una acumulació de factors, entre els quals sembla clara la voluntat política d’una elit política espanyola i el suport d’un fort aparell institucional, Madrid acumula avui gairebé la meitat de les mil empreses més grans de l’estat (que representen més de 









la meitat dels ingressos d’aquest selecte grup) i encara més preocupant comença a ser el major aglutinador de talent d’aquesta part d’Europa.

El filòleg i escriptor Jordi Amat en parlava fa uns dies en un bon article a La Vanguardia en què repassava amb ull esmolat els paral·lelismes entre aquest procés d’acumulació a Madrid i la recentralització política que sembla inqüestionable (ja sabeu, «Madrid és Espanya», que diria la poetessa). Amat, com molts altres analistes citava un ara famós article de Pasqual Maragall de fa vint anys, «Madrid se va», en què es parlava d’infraestructures, de l’aeroport que no deixaven créixer a Barcelona, de l’AVE a València que mai no van posar (perquè tothom sap que el corredor del Mediterrani passa per Madrid, afegeixo).

Tornant als raïms, sembla obvi que, al voltant de Barcelona, podem ser part d’un nucli competitiu a l’Europa meridional. La capital catalana s’ha de posar les piles i veure com surt del model de 25 milions de turistes anuals, però i nosaltres? Podem fer alguna cosa per no ser cada cop més perifèrics, amb trens que ja no passen (o passen massa lluny), amb un peatge que sembla que no desapareixerà mai i una estructura urbana que cada cop té menys sentit?

Tenim actius com per aspirar a més que ser ciutat dormitori o atracció turística, una universitat amb potencial, un patrimoni que pot ser més que lloc de visita, una tradició gastronòmica de primer ordre o una situació privilegiada del punt de vista logístic. En sabrem treure partit, o esperem aviam si tornen els turistes?

Pau Miranda: Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.