Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quan dos i dos no són quatre

Josep Moya-Angeler

Whatsapp

Ramon Goicoechea em va dir, un dia gris, que «en política, la línia més curta entre dos punts mai és la recta». Malament, però cert. I ara podríem afegir una altra paradoxa: «la mala política consisteix en pensar que dos més dos no són quatre». En aquesta doble situació estem avui a Catalunya. Està clar que els polítics són els únics capaços de pensar que poden aconseguir la quadratura del cercle (el tripartit en fou un bon exemple: semblava viable però era impossible).

Ara ens trobem que alguns polítics no saben sumar i defensen que dos més dos no són quatre. Són els que diuen que els nacionalistes catalans han perdut les eleccions del diumenge passat. Vegem: sumen més diputats (72) que la resta de partits (63).

Cal considerar que hem sumat fins i tot els escons de Catalunya Sí que es Pot (11) dels quals bona part són d’Iniciativa Verds, on una part dels seus diputats reclamen donar suport als independentistes, i que van signar diversos pactes, entre ells el que va a portar a fer la consulta del novembre de l’any passat.

També els nacionalistes sumen més vots que la resta de partits. Exactament, han votat a partits independentistes 1.957.348 ciutadans. Els partits no independentistes han sumat 1.708.914. Un 14 per cent menys. No es compten els vots de Catalunya Sí que es Pot per la raó ja explicada. Qui ha guanyat?

Es podria dir que els independentistes no han assolit la majoria absoluta. És cert, els han faltat cent mil vots, exactament. Res a dir. Però dir que «han perdut» com pretén una caterva de polítics i comentaristes, és un error excessivament important com per a ser innocent. Per tant, victòria en escons (amb majoria absoluta) i victòria en vots (sense majoria absoluta).

No vull treure aquí que cal comptar amb bona part dels vots aconseguits per Iniciativa Verds en coalició amb Podemos, que són clarament independentistes, encara que aquesta tesi donaria una majoria absoluta al nacionalisme. No cal, ni vull fer política de ficció.

Aquestes dades, basades en què dos més dos sumen quatre, ens deixen una reflexió que no he sentit dir enlloc: i és que Unió Democràtica no s’hagués separat de Convergència, els 100.000 vots que ha recollit Unió haurien donat la majoria absoluta al bloc CiU-ERC-CUP.

Per tant, es pot dir que Unió ha impedit aquesta majoria absoluta, encara que pagant molt cara aquesta aventura: quedar-se sense un sol escó. Si s’hagués mantingut a costa de CDC, tindria com a mínim quatre escons i podria fer sentir la seva veu. Ara, sona el rèquiem per la gent d’aquest vell partit que ha generat problemes a CDC fins i tot un cop separats. Una molt trista història.

Una dada més: l’altíssima participació del 77,44 per cent de ciutadans fa callar als que mantenien que a Catalunya hi havia una «majoria silenciosa» que el dia que es manifestés faria canviar els equilibris de poder. Bé, aquesta participació massiva ja s’ha produït i el resultat és el que acabem de veure: majoria d’escons i majoria de vots.

A què ve, doncs, que alguns polítics adoptin una actitud triomfant, quan han perdut? Com pot dir-se que hi ha igualtat de forces quan Junts pel Si ha tret més del doble de vots i escons que el segon partit? Com pot el Partit Popular treure pit, quan Junts pel Sí li ha més que quintuplicat el nombre de vots i escons (62 contra 11)?

Jo pensava que aquestes eleccions mesurarien amb una relativa exactitud la situació de les voluntats dels catalans i que això podria fer variar les actituds de molta gent.

Però no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. I qui diu que tot segueix igual, té raó pel que respecta a la dreta tancada i obstinada espanyola.

Respecte a la coalició guanyadora, està per veure si tot seguirà igual, però ara mateix no es pot fer diagnòstic. Veurem com s’obren pas davant el mur d’intransigència que s’alça darrere la Terra Ferma.

I Artur Mas? Serà president? Hi ha diverses respostes:

Primera: La CUP li pot donar suport posant condicions.

Segona: La CUP no li dóna cap suport i s’obre una incògnita que pot desembocar en noves eleccions (improbable, però possible).

Tercera: La CUP no dóna suport, però sí que ho fa part dels diputats d’Iniciativa Verds. Artur Mas té majoria.

Quarta: La CUP dóna llibertat de vot als seus diputats i tres d’ells voten a favor d’Artur Mas i la resta s’absté. Mas obté majoria.

Cinquena: Junts pel Sí accepten que Mas no sigui president i Mas es retira (molt poc probable).

Sisena: La CUP accepta una fórmula mixta: o bé que Mas passa a tenir un càrrec honorífic, o passa a ser conseller en cap amb una tercera persona com a President honorífic.

Tot és possible i en aquest tema, donat que no sóc vident, no faré elucubracions.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También