Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Quan la veritat ja no importa

Món fictici. Amb el capitalisme va deixar d’importar-nos allò que érem per allò que teníem. Ara, l’eix s’ha tornat a desplaçar: ja no ens cal ni ser ni tenir, només semblar

Albert Mercadé

Whatsapp

Aquest cap de setmana passat, un diari digital obria edició amb una informació en exclusiva: el director del centre d’estudis Martin Luther King demanava al president Quim Torra que deixés d’emmirallar-se en la lluita de l’activista afroamericà pels drets humans per referir-se al cas català.

Minuts després que es publiqués la notícia, una onada de líders d’opinió l’assumien com a certa i l’amplificaven a través dels seus potents altaveus. En cosa de minuts, la notícia ja impregnava la xarxa impulsada per perfils com el d’Inés Arrimadas, Girauta, Iceta o el ministre Borrell.

Al cap d’unes hores, però, canvi de guió. Clayborne Carson, el director de l’institut Martin Luther King de la Universitat de Standford –el que se suposava que havia fet aquella afirmació– publica un escrit al seu bloc on denuncia que s’han tergiversat les seves paraules per dotar-les d’una intencionalitat política que ell ni assumia ni compartia.

Tot seguit, es repeteix el patró, ara des de l’altre terreny de joc: tuitaires estrella i líders d’opinió estenen per l’univers virtual la nova notícia. Torna el tsunami, ara en direcció contrària. I entremig, un terreny enfangat on la gent defineix –o més aviat reforça– la seva opinió. Aquest és només un exemple més d’una pràctica habitual. S’ha difuminat la frontera entre la veritat i la mentida. Som en l’era de la postveritat. 

Però, què és la postveritat? Una mitja veritat? Una mentida? En realitat, tant és. No importa. De fet, no és ni una cosa ni l’altra, perquè la seva funció no la podem buscar en aquest eix. La postveritat no és un concepte que es pugui situar en algun punt de la línia que separa la veritat de la mentida, sinó que és una cosa diferent. Perquè que sigui veritat o mentida ja no té valor. L’objectivitat és molt menys rellevant que la manera en què allò que es diu encaixa en un relat que ens fa sentir còmodes.

Històricament, la veritat, allò vertader, era considerada una cosa que, amb esforç, es podia arribar a trobar. Ara, en canvi, s’ha convertit en quelcom que pot ser creat. El criteri de la veritat ja no són els fets, sinó l’èxit que puguis assolir produint-los. No cal que el teu discurs es basi en un fet vertader, sinó que el teu discurs pot esdevenir una veritat si la gent l’acaba comprant. La veritat es converteix en tot allò que ets capaç de defensar amb èxit.

Acceptem els relats que ens arriben ja no en funció de la seva fidelitat als fets, sinó en funció de si encaixen o no en els nostres esquemes i creences prèvies. Fugim d’aquells relats que ens fan dubtar i ens refugiem en aquells que ens reconforten.

I em direu: això no és nou d’ara. Abans també n’hi havia de mentides. Cert. La novetat és que ara és com si ja no ens importés que ens menteixin. Hem abdicat de la vella aspiració a la veritat. Tant és que ens menteixin, sempre que qui ho fa sigui un dels nostres. Tot plegat ho explica fantàsticament el filòsof Joan Garcia del Muro al seu últim llibre Good Bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (34è premi d’assaig Josep Vallverdú), i que fa uns dies visitava el Racó de Pensar del Matí de Catalunya Ràdio.

La xarxa: terreny fèrtil

Ecosistema ideal perquè la postveritat hi campi impunement. Un patró que es repeteix: un missatge que reforça les teves creences, amplificat per terra, mar i xarxa. Probablement, com acostuma a passar, al cap d’unes hores s’anirà veient que allò que s’ha dit no era ben bé així. A poc a poc, de manera natural, el contingut s’anirà diluint.

Però ningú rectificarà. El missatge ja haurà fet el seu efecte. Objectiu complert i fins la següent. I així, dia a dia, construint trinxera. Cada cop més alta. Té antídot la postveritat? Possiblement, l’única oportunitat és sortir de la bombolla. Polifonia de fonts, que em deia sempre un bon professor. I fer-se preguntes, sempre, abans de donar res per fet: això qui ho diu? Amb quina intenció? És una font d’informació fiable? Qui hi dóna suport? El consum d’informació també requereix maduresa i responsabilitat.

Albert Mercadé actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.

Temas

Comentarios

Lea También