Quan van mal dades cal ser pragmàtics

El català de seny, el que durant la transició va saber congregar la Convergència i Unió de Pujol i Duran Lleida, orbita esmaperdut entre la indignació i la impotència. Un dels trets fonamentals d’aquell català era el pragmatisme. Les formulacions d’aquell tarannà eren el «peix al cove» i «fer la puta i la Ramoneta». I ben bé que li ha anat a aquest país amb aquella tàctica. Que podia haver anat millor? També podia anar pitjor com estem comprovant ara mateix. De la poca cosa que queda d’aquell esperit positiu se n’ha vist una punta en les declaracions de la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, quan ha dit que «Catalunya necessita un govern estable dins de la legalitat». Cada dia que passa és un dia que Catalunya està sense autogovern i les conseqüències les patim de forma evident. Han marxat els bancs (no va dir Jordi Pujol, impulsor de Banca Catalana, que no es pot construir un país sense bancs?). Estem en risc que, a l’ensenyament, el català torni a ser una llengua marginal en estar en concurrència amb un altre idioma tan potent com el castellà. Potser volem tornar a pintar per les parets el clam que encara recordem els que ja tenim una edat?: «català a l’escola». Potser cal tornar a recordar la paradigmàtica sentència de Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres».