Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quaranta anys de guerra a l’Afganistan. Un drama llunyà que ens retrata

Com el Vietnam. La gestió del conflicte en aquest país ens ha revelat molt sobre la hipocresia, cada cop menys dissimulada, amb què Occident manega les seves relacions amb la resta del món

Pau Miranda

Whatsapp
Quaranta anys de guerra a l’Afganistan. Un drama llunyà que ens retrata

Quaranta anys de guerra a l’Afganistan. Un drama llunyà que ens retrata

Ara Trump vol les seves tropes fora de l’Afganistan perquè li donarà molts més vots marxar que quedar-se, però sembla poc probable que la pau realment hi arribi a curt o mitjà termini. Molts seguiran fugint de l’horror de la guerra, que aquí ens han esborrat de la memòria.

Aviat farà divuit anys que vaig arribar per primer cop a Kabul. La ciutat es despertava de la nit que per molts havia suposat l’efímer control dels talibans (cinc anys, un sospir en qualsevol lloc d’Àsia). Però això era només l’últim episodi d’un malson que ja aleshores durava més de dues dècades.

Tot i això es respirava esperança, molts pensaven que per fi podrien recuperar un país sense guerra, un país que molts recordaven. Ara, gairebé vint anys més tard, els tornen a dir que sí, que potser hi haurà un acord perquè el Trump vol les seves tropes fora després de divuit anys, un bilió de dòlars i milers de morts.

Diuen que sí, que ara tots es posaran d’acord i els talibans entraran al govern però es mantindran els drets bàsics reconeguts a la constitució aprovada després de fer fora els integristes. Bé, potser no tots, però això ja ho arregleu entre vosaltres.

Dues dècades més. Ara s’hi respira cansament però hi ha poca esperança que es pugui arribar realment a una pau que la majoria ni tan sols han conegut. I ara a l’altra banda del món ni tan sols ens preocupa gaire, que ja sembla que hem entès que el terrorisme que tant ens espanta aquí no venia ben bé d’allà.

En la primera història de Sherlock Holmes, publicada fa uns 130 anys, ja es descobria que el Dr. Watson havia estat ferit en una guerra afganesa. És fàcil explicar-ho tot per la ‘natural tendència dels afganesos a la guerra’. Però jo n’he conegut molts, d’afganesos, i la majoria n’estan farts, tenen por, voldrien marxar a algun lloc on no hagin de viure sempre espantats. Saben massa bé el que és la guerra i qui més qui menys ha perdut algun familiar. S’han acostumat a haver de mirar el mòbil després de cada explosió tot esperant que no hi hagi un missatge.

A finals de 2001 alguns pensàvem que a l’Afganistan trobaríem respostes sobre per què un grup de joves havien segrestat aquells avions als Estats Units. Divuit anys després, l’Afganistan ens ha revelat molt més sobre les nostres pròpies contradiccions i la hipocresia, cada cop menys dissimulada, amb què Occident manega les seves relacions amb la resta del món (si algú pensa que això no va amb nosaltres, recordeu que durant més d’una dècada Espanya hi va mantenir tropes, les vam pagar tots i alguns joves s’hi van deixar la vida).

La forma en què es va crear un monstre, se’l va deixar créixer perquè ja no era útil i després se’l va intentar matar a canonades quan en realitat ja no era allà encaixaria molt bé en un manual sobre grans hits de la política internacional junt amb altres grans temes com el Vietnam o la Primera Guerra Mundial.

Ningú sap realment quanta gent ha mort. Molta. El recompte diguem-ne oficial el va començar Nacions Unides quan ja feia uns quants anys que hi havia tropes internacionals, i no s’hi compten tots els que no han mort directament per bombes i bales. Algunes fonts parlen de més de 100.000 persones mortes directament pel conflicte (incloent-hi un 30% de civils), i tres vegades més mortes per allò que encara costa més de veure: el preu d’haver de viure fora de casa mitja vida, sense hospitals ni els serveis més essencials. I això són només els últims vint anys, dels vint anteriors no en parlem, com que no teníem soldats dels nostres...

Aquí se’ns ha oblidat què és la guerra, ens han esborrat la memòria ni que facin lleis per veure si la recuperem. Aquí van ser tres anys de guerra i quaranta d’oblit. Allà en porten quaranta de guerra, i els que queden. Aquí hem oblidat, però tots els que fugen no poden oblidar, ni que els tornin al seu país perquè no poden demostrar que és perillós viure a l’Afganistan. Tampoc recordem el que era haver de fugir. No sé, potser fan una bona minisèrie a Netflix o a Movistar i el tema es torna a posar de moda. El que no tinc clar és si això canviaria gaire les coses aquí o allà.

Pau Miranda és periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También