Quatre anys de Fukushima

Ara que entrem en el cinquè any posterior a l’accident de la central nuclear de Fukushima podríem pensar, erròniament, que aquella desgràcia és cosa del passat. Ens equivocaríem, perquè la radioactivitat no és flor d’un dia.

Un cop s’ha vist compromesa la integritat d’una central, els efectes per a les persones que viuen en el seu radi d’influència poden durar anys, o dècades. Per això no és normal que ja no se’n parli, d’aquell sinistre: l’accident de Fukushima és una cosa que encara està passant i, el que és pitjor, no sabem quan ni com s’aturarà.

Algunes dades s’admeten, tímidament: al Japó han augmentat els casos de càncer de tiroides –malaltia vinculada a les radiacions– potser relacionats amb el fet que, cada dia, la planta aboca al mar 400.000 litres d’aigua altament contaminada. Aquesta aigua acaba entrant a la cadena alimentària i retorna, doncs, als humans. Paral·lelament, els equips d’emergència encara no han pogut accedir als nuclis en fusió dels reactors afectats. La central, doncs, no pot aturar-se, ni tampoc es pot evitar que segueixi contaminant.

I mentre passa això, les autoritats japoneses han volgut reforçar el control governamental sobre les conseqüències socials de l’accident. Han aprovat tot un seguit de mesures legislatives que castiguen amb penes de presó la «divulgació de secrets d’Estat» per part de funcionaris, o la «divulgació d’informació classificada» per part de periodistes. En aquest context repressiu, el debat nuclear va quedar fora de la darrera campanya electoral.

Es comprova, així, el que tantes vegades s’ha afirmat: l’energia nuclear, per l’estructura que implica la seva producció i la perillositat inherent dels materials que utilitza imposa un model social i administratiu cada cop més autoritari i opac.

I això em du a fixar-me en el que passa a casa nostra. El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre constitueixen el territori més nuclearitzat de l’Estat, amb tres centrals en actiu i una altra, Vandellòs I, confinada dins d’un sarcòfag de ciment armat a causa, precisament, d’un accident que va vorejar la catàstrofe. I amb aquesta càrrega ens trobem immersos en un debat nacional sobre el futur del nostre país on s’ha volgut evitar, escrupolosament, qualsevol referència al model energètic que ha de tenir una Catalunya sobirana. No ens fem il·lusions. Aquí no estem a Escòcia.

En el decurs dels debats previs al referèndum d’autodeterminació, el primer ministre Alex Salmond no va fugir d’estudi. Va fomentar públicament el debat, mostrant-se partidari d’un canvi de model amb una aposta seriosa per les energies renovables. No és que no pugui imaginar-me Artur Mas i CiU fent una cosa semblant. Simplement, és que no ho han fet.