Quim Nadal, el polític que sap història

Joaquim Nadal i Farreras, nom artístic Quim Nadal, presenta avui Catalunya, mirall trencat (Pòrtic) a la llibreria La Capona de Tarragona. A dos quarts de vuit i en la bona companyia de la catedràtica d’Història de la URV Montserrat Duch, amiga, col·lega i companya de militància i parlament en aquell PSC en què cabien els que hi són i els que n’han anat marxant.

Vivim temps excessius en història, ve a dir amb seny i agudesa Lluís Foix. Però que poca gent sap història i quanta es veu en cor de manipular-la per amidar-la al seu programa electoral. Quan un polític sap història de veritat, des dels coneixements més sòlids de l’Acadèmia, estableix un lligam positiu entre passat, present i futur, en benefici de la ciutadania que en definitiva li paga perquè l’ajudi a viure millor. Això és en Quim Nadal, que també és moltes altres coses perquè és un personatge que no te l’acabes mai. 

El vincle entre història i qualitat de vida, el va posar en pràctica a Girona, on va ser alcalde entre 1979 i 2002. La Girona actual, que conjumina el seu patrimoni ancestral i les modernitats més agosarades, que té aquell to florentí quan acompanya l’Onyar i es deixa passejar per la Devesa, no s’entén sense la mà i l’empremta de l’alcalde Nadal. 

Quim Nadal ha estat un dels grans alcaldes d’aquest país que ha crescut també des dels seus urbanismes municipals. El prestigi acumulat el va fer candidat a la Generalitat l’any 1995, i president del grup parlamentari del PSC. Amb la presidència de Pasqual Maragall, el 2003, Nadal va abocar totes les seves experiències polítiques com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques i portaveu del Govern. Una de les primeres iniciatives legislatives va ser una Llei de Barris amb afany de recuperació de les àrees més castigades pels anys i la desídia.

esprés, li va tocar encarar l’esfondrament de la cua de maniobres del metro al Carmel, desplaçant més d’un miler de persones de les seves llars. Una de les herències de males gestions anteriors, per dir-ho suaument, que sense en Nadal al timó hauria fet embarrancar la governança. 

Com que el catedràtic-alcalde-parlamentari-conseller és molt llarg, té recursos retòrics i oratoris i està molt ben dotat per a la ironia culta de l’anglòfil, se’n sortia d’unes rodes de premsa que a vegades no volien «microfonar-lo» sinó apunyalar-lo. Deia «amb el benentès que», feia una pausa llarga com un silenci de rodona amb calderó, i entonava en ritardando una frase degudament empaquetada amb paraules precises com ara el famós «estintolar», que disputaria hegemonia lèxica al llegendari «escapolir-se de l’escomesa» d’un altre Quim, en Puyal, doctor honoris causa per la URV. 

De la factoria Nadal en sortiria una part important del preàmbul de l’Estatut de 2006, segurament un dels textos institucionals més arrodonits i amb major transcendència de la literatura política catalana. La Catalunya nació era allà, amb una fórmula que permetia que s’hi sentís representada la majoria del país. En Nadal escriu tan bé, que ha demostrat fins i tot una vis poètica en els seus tuits anteriors a la banalització de la piulada. 

Distància crítica 
El llibre que presenta aquest vespre és l’última manifestació del Quim Nadal escriptor, que conté tots els altres. Amb el profund coneixement de l’historiador, la distància crítica que es pot permetre per la no militància en la qual milita des del 2015, i la ductilitat de llenguatge que admet el vers i la prosa, Nadal construeix un gran llibre, un volum sòlid i interessantíssim que ens permet situar-nos i identificar o desxifrar realitats líquides que se’ns escolen de les mans.
Com que som a Tarragona, m’apresso a esmentar que Rovira i Virgili surt només començar a llegir el llibre. I l’anècdota divertida d’un àpat d’amics tripartits que vam fer a la platja de Torredembarra, amb el conseller Bargalló, quan en Nadal era conseller d’Obres Públiques ja en el govern Montilla i va arribar tard per un problema de les carreteres que depenien d’ell.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, Antoni Batista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.