Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quina és la cançó de la teva vida? Com és d'important la música per viure millor

Companya de les nostres vides. Hi ha poques coses amb la capacitat de teletransportar-nos emocionalment i mentalment de la música, potser només es pot comparar amb les olors, un altre viatge en el temps gratuït

MONTSE LLUSSÀ

Whatsapp
MONTSE LLUSSÀ

MONTSE LLUSSÀ

Avui és el dia internacional del músic. Felicitats a tots i a totes les que us dediqueu a aquest art tan necessari, que contribuïu amb la vostra feina a fer-nos la vida més agradable posant música a les nostres vides. La música, aquesta companya inherent a la vida quotidiana, des d’abans de néixer en molts casos. Aquest remei per als moments de tristesa, de nerviosisme, d’ansietat, còmplice de moltes nits infinites i testimoni de primers petons. De músiques n’hi ha de tants estils com tipus de persones per escoltar-la. Ens posa de bon humor, ens baixa l’estrès, ens relaxa, ens alegra i ens motiva. Quan fa estona que no la sentim la busquem, al cotxe, anant a córrer, al gimnàs, endreçant per casa, nedant, caminant a la feina.

Al cotxe hi porto un CD dels Manel que, quan vaig sola, es converteix en la banda sonora obligada en qualsevol desplaçament que faig, per curt que sigui. Encara no m’he comprat el seu nou disc, sí, el que conté la cançó Boy band per la qual els han denunciat, ah no, calla!, que era per un gag del Polònia en què en parodiaven el videoclip i es van pensar que eren ells vestits de mosso i els van denunciar. Així, pim, pam.

En fi, el que dèiem, la música és capaç d’emocionar-nos, de fer-nos viatjar, d’incrementar la força de les imatges, d’espantar-nos i també de rubricar grans moments de la nostra vida.

Una cançó es pot convertir en el testament d’un moment històric

Fins i tot preferim estar sols per poder gaudir del nostre moment musical particular. El cine té escenes memorables que si no fos per la música perdrien intensitat dramàtica. Un parell de títols a tall d’exemple, l’escena de la dutxa a Psicosi o el mar a l’inici de Tiburón. Fent una sola nota visualitzem el moment més tens de la història.

Hi ha poques coses que tinguin la capacitat de teletransportar-nos emocionalment i mentalment com la música, potser només la podríem comparar amb les olors, un altre viatge en el temps gratuït.

Una cançó es pot convertir en el testament d’un moment històric, si mirem enrere sentim les veus de les cançons protesta enèrgiques, combatents, fermes, gairebé tant com fa només uns dies al mig de l’autopista. Lluís Llach encara avui interpreta L’estaca envoltat de joves reivindicatius. Qui li havia de dir. Quin ens ho havia de dir.

Un altre clàssic que ha tornat gràcies a una sèrie en aquest cas, és Bella ciao, l’ha fet ressorgir La casa de papel, els anys quaranta es va convertir en l’himne de la resistència antifeixista italiana contra les forces alemanyes nazis, aquí la van cantar els manifestants concentrats a l’aeroport del Prat en protesta contra la sentència del Procés.

El cinema té escenes memorables que si no fos per la música perdrien intensitat dramàtica

Parlant de cantants, és ben cert que si el treball d’un artista no es comparteix no creix, no sona igual. Us recomano el documental Searching for sugar man, la història de Sixto Rodríguez als anys setanta, un cantant de Detroit que no arriba a ser conegut enlloc excepte a Sud-àfrica, on ell no sabia que s’havia convertit un fenomen de masses, un mite durant vint anys que creien que era mort quan realment s’havia retirat. Una història que fa créixer el valor de la música de Rodríguez, i també les vendes dels seus discos molts anys més tard, no ens enganyem.

Eclèctica en gustos

Sóc eclèctica en gustos, m’agraden estils diferents i cantants ben dispars entre si, fins i tot hi ha ocasions en què em costa decidir-me per què escoltar, però si una vegada m’he quedat absolutament en blanc va ser quan em van entrar al quiròfan a punt de tenir la meva filla. Em van preguntar quina cançó volia escoltar. Vaig ser incapaç de contestar, la ment en blanc. L’anestesista em va apuntar:

-Que no sigui reggaeton; aquesta és de les poques coses que tenia clares, els meus gustos són variats però tenen un límit.

Va escollir ell, va fer sonar la seva llista i no va estar gens malament, encara recordo, entre anestèsia i emoció com sonava la primera cançó que va sentir la Sara en néixer. Ella segur que no dubtarà mai quan li preguntin quina és la cançó de la seva vida.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.

Temas

Comentarios

Lea También