Quixot, més que un boig!

Enguany se celebra el 4t centenari de la segona part del Quixot de Cervantes. La primera part es va editar a Madrid el 1604. I entremig es va editar a Tarragona una segona part ‘falsa’ signada per un tal Avellaneda que va influir clarament en la segona part, sobretot a partir del capítol 59. Aquesta versió tarragonina, que també ha tingut el seu quatricentenari local (amb una exposició i un cicle de conferències), deixava al protagonista com un boig estúpid.

En aquesta segona part, el Quixot s’endinsa a Catalunya precisament preocupat per aquesta versió falsa. Sembla que passa per Terrassa, Matadepera i Sant Llorenç del Munt, i que s’adona del pes del bandolerisme al trobar-se amb Roque Guinart (Perot Rocaguinarda, 1582-1635). Cervantes va viure unes setmanes a Barcelona el juny de 1610 i li devia causar molt bona impressió ja que en boca del Quixot era: «Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto». De fet, és l’única ciutat que visita!

Bona part de la crítica ha posat l’accent en la bogeria quixotesca (i per què no dir-ho, també de Sancho) i en alguns casos s’ha volgut associar simbòlicament el personatge amb l’inici de la decrepitud de l’Imperi castellà. La qüestió erasmista també ha estat objecte d’estudi ja que la dialèctica dels diversos personatges permetia a l’autor posar en boca seva les diverses opcions d’interpretació del món. Malgrat la bogeria, en tota l’obra, el protagonista és un exemple de rectitud, d’honor, de bondat i d’idealisme (crític amb els estaments socials de l’època). Qui no pot perdonar les visions particulars en un cavaller amb tant bon cor!