Radars de trànsit

Si jo fos una vídua de militar i encara fóssim en ple franquisme, no demanaria que l’Estat em posés un estanc. Demanaria un radar de trànsit. I si pogués ser, triaria el de l’AP-7 entre Ulldecona i Amposta. L’aparell fotogràfic d’aquest indret no és un cinemòmetre. És una màquina de fer calés. Ell solet fa una caixa anual de 2,4 milions d’euros. Afortunadament, el conseller Jané, gran tarragoní i millor amic, diu que Trànsit no té afany recaptatori amb els radars. Si el tingués s’haurien acabat els problemes de finançament de la Generalitat. La millor manera de corroborar que els radars són per estalviar accidents i no pas per embossar cabals és avisar els conductors de la seva presència i posar-ne tants com faci falta. Però mentre els guàrdies de Trànsit actuïn amb cotxes camuflats que s’amaguen sota una olivera per enxampar el primer despistat, aquest argument tutelar serà difícil d’empassar. Per vies desconegudes jo circulo cagat.