Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Reconciliació

En els moments turbulents actuals, apaivagar els ànims és una gran notícia

Anton Monner

Whatsapp

Espanya havia viscut entre l’any 1936 i el 1978 una dictadura que, dirigida pel general Franco, dividia els seus habitants entre dues faccions: vencedors i vençuts. De morts amb violència n’hi hagué a la majoria de les famílies. El meu avi, pare de la meva mare, va morir afusellat, segons afirmaren els seus executors, «perquè anava a missa cada diumenge».

El germà del meu pare va morir a l’hospital com a conseqüència de les ferides i la malaltia contreta al bàndol republicà. La meva família, com moltes, doncs, va patir directament els efectes de la incivilitat en grau superlatiu; la pèrdua dels que estimaven. Però mai, els fills de la casa, vam sentir de boca dels nostres pares rancúnies contra uns o altres. Recordo, només, un adjectiu desqualificatiu –miserable!– el dia que el president Suárez va legalitzar el partit comunista i el seu líder, el Sr.Carrillo, va donar la mà al rei. Em va picar la meva consciència, aquella curta expressió manifestada improvisadament, quan mai n’havia escoltat altra. Em va picar però la vaig entendre; era sang de la seva sang; era la vida del seu pare!

Mantinc que hi va haver una rebel·lió contra la democràcia i, consegüentment, una dictadura nefasta. Però el poble, malgrat les incomprensions, prosseguia avant i havia d’avançar per millorar la seva vida i la de la comunitat.

Fins i tot, el meu pare, catalanista fins a la medul·la i ben crític amb el govern, va ser alcalde franquista, mogut per la imposició del moment. Desitjava, des de la seva joventut, millorar l’ambient que envoltava el poble, i quan el destí del nazisme ja estava predestinat amb el desembarcament dels aliats a Normandia, va acceptar el càrrec dient a Labadie Otermín, governador de Tarragona, que, si havia de ser alcalde, ho constrenyia al fet que «mai més cap fill de Gandesa havia de morir afusellat per raons polítiques». Al cap d’uns mesos el mateix governador va afirmar públicament la frase següent, referint-se al meu pare: «los alcaldes catalanistas son los que más trabajan por sus pueblos».

Malgrat tantes incongruències i incomprensions, sempre hi ha persones, que mantenint els sentiments ideològics d’un bàndol i l’altre, saben perdonar i volen la pau per sobre l’enfrontament, l’amor i no la desunió, i desitgen la reconciliació davant qualsevol altra consideració. I així es va produir quan l’any 1978 dos excombatents van venir a Gandesa, considerant que ja havien passat gairebé 40 anys de la guerra, quan els polítics ja havien manifestat una entesa entre ells, cregueren que els dos bàndols militars s’havien de reconciliar. Foren dos senyors –amb majúscula– que visitaren l’ajuntament i s’entrevistaren amb l’alcalde, Sr.Jaume Ruiz, amb el tinent d’alcalde, Sr. Josep Sol i jo vaig ser invitat per la meva condició de corresponsal de premsa. Eren dos membres de l’aviació republicana, el Sr. Jaume Mata, president dels Aviadors de la República i el secretari, Sr. Antoni Vilella. Es van entrevistar també amb altres alcaldes de la comarca i, amb l’acord unànime de tots plegats decidiren aixecar un monument a Gandesa exaltant «la Pau, la Concòrdia i la Reconciliació».

El 5 de juliol del 1978 apareixia una crònica a La Vanguardia Española signada amb el meu pseudònim, M. d’IRTO, «Reconciliación en el frente». Una altra al Diario Español, també signada per mi com a Corresponsalia Terra Alta, el 10 de juliol «Reconciliación en el frente con motivo del 40 aniversario del comienzo de la Batalla del Ebro» i l’endemà una de nova, «Bajo el lema de reconciliación». En aquestes cròniques explicava l’abraçada entre un soldat d’un bàndol i el de l’altre amb l’assistència de diferents autoritats militars d’ambdós costats.

Acabava una d’aquestes cròniques amb el comentari següent: «Cuarenta años más tarde, los mismos hombres de uno y otro bando, ‘armados’ con una flor en su mano, elevarán conjuntamente un monolito como homenaje a los caídos, bajo el signo de la reconciliación de todos».

El monòlit s’aixecà quaranta anys després al costat del celler cooperatiu, edifici emblemàtic com a joia del modernisme, però sobretot recordant que allí arribaren les tropes republicanes el matí del 25 de juliol del 1938, en començar la batalla de l’Ebre. Actualment està a la plaça de la Bassa i a petició dels fills de Vilella i de Mata (els pares ja són morts), possiblement l’Ajuntament de Gandesa amb el suport del Memorial Democràtic, el tornarà a ubicar davant del celler, a la rambla de la Democràcia.

Quan vivim tants disbarats amb l’exhibició d’estàtues provocadores per a uns i els altres, que poc ajuda als retrobaments, a Gandesa persisteix el desig de realçar, dignificar i millorar, com a santuari receptor de la gent de bona voluntat, el monument existent per la pau, la concòrdia, l’amor, la llibertat i la reconciliació vertadera. En els moments turbulents actuals, apaivagar els ànims, és una extraordinària notícia.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También