Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Reconciliació civil

Ha arribat l´hora que anteposem la voluntat de conviure al sentiment d´identitat
Whatsapp

Avui dimecres, dia 29 d’abril, a les set de la tarda presentem a Tarragona, concretament al Centre Cívic de Sant Pere i Sant Pau, la campanya ‘El futur, a les teves mans’, de Societat Civil Catalana, amb la qual pretenem cridar a la mobilització de cara als pròxims comicis electorals.

Si atenem als mitjans de comunicació que hi ha a Catalunya costa molt de creure que hi ha catalans que ni volem la independència ni pensem que ens convingui. No és tan difícil d’entendre. Avui, des de fa gairebé 40 anys, pel fet de ser ciutadà espanyol podem elegir on vivim, en quina llengua parlem, quina religió professem, o si no en volem professar cap, quina orientació sexual ens estimem més... Pel fet de ser ciutadans espanyols tenim un règim de llibertats de què ens vam dotar tots el 1978.

Des de fa uns anys ha sorgit un fenomen que ens volen fer veure com espontani. Ens el venen com la indignada i natural reacció a una Sentència del Tribunal Constitucional sobre un Estatut que va comptar amb una minsa expressió popular. Són els anomenats independentistes de nou encuny. Aquells que diuen que són independentistes però s’afanyen a afegir que no són nacionalistes. Com els anomenà Pau Luque Sánchez (El País 12 d’agost de 2014) són els ‘independentistes pragmàtics’.

Aquests que es presenten dient «jo no ho era, però ells m’han fet independentista». En aquell article l’autor els treu la màscara i ens els mostra com el que són: Nacionalistes. Dels de tota la vida. O sigui, l’espiral de passió rupturista resulta que és un fenomen d’allò més vell. Res d’espontani, res de nou.

El nacionalista busca uniformitzar, extingir la pluralitat, la diversitat. Necessita definir-se a costa dels altres. És impossible discutir amb algú que avui es qualifica d’independentista perquè sempre es rep la mateixa resposta: és el que sento. El sentiment d’identitat davant la voluntat de conviure.

La nació els identifica, els fa ser el que són. Jo sóc el que sóc perquè tinc un passat concret amb altres persones que comparteixen amb mi «coses» que considerem «nostres», en general: llengua, música, lleis, religions, costums, etc. En el cas català, parafrasejant Jon Juaristi, com que mai no ha existit una pàtria catalana, com que no hi ha hagut ésser racial que distingeixi al subjecte català, el nacionalisme va trobar en la llengua el seu pot de les essències, la llengua és el catalitzador que han trobat de l’essència nacional. L’úter matern del qual neix la diferència.

Aquest sentiment d’identitat expulsa, rebutja, sintetitza. Crea a «l’altre». Però, no podem trobar també sentiments fora d’aquesta identitat? L’altre no és també un? Les raons d’aquesta altretat són que l’altre no es sent com l’un. Ai.

Ja els grecs sabien que els protagonistes de les seves tragèdies oferien una pedagogia ciutadana de vital importància. Permetien als espectadors convertir-se en l’altre en pensament i sentiment. Sensibilitat per mostrar-nos reticents davant els intents de seducció de la identitat cultural simplista.

No hi ha al món en tota la Història ni un sol cas en què el populisme o el nacionalisme hagi portat progrés. Ni tan sols un. Tot el contrari. Com diu Fernando Savater: el nacionalisme no ha produït ni tan sols un pensador, o tractat o filosofia de dimensió universal. Però des de fa uns anys alguns ‘líders’ polítics a Catalunya s’han pujat al tren de la demagògia populista a través del vagó del nacionalisme més clàssic. I ens el volen vendre com un moviment espontani pel maltractament que rebem els catalans de la resta d’Espanya.

Doncs bé, no és així. Alguns catalans no ens sentim maltractats per Espanya. Alguns catalans pensem que estem tan malament o ben tractats com els saragossans, murcians, sevillans o burgalesos. No ens sentim diferents de qualsevol altre espanyol per conèixer una altra llengua que ells no coneixen i no considerem que aquest detall ens faci ni millors ni pitjors. No aspirem a buscar diferències que ens defineixin. I, sobretot, no necessitem, ni volem, que els nostres representants ho facin, buscant excuses per fugir de la realitat tot culpant a d’altres dels nostres mals.

Com diu el President Lyman a la pel·lícula Set dies de maig: han destruït la fe de l’home en la seva capacitat de canviar el seu destí. D’aquí neix un sentiment de tedi i d’allà la frustració, un sentiment d’impotència, d’indefensió, de feblesa... De tant en tant es presenta un genet i l’anomenem el nostre déu personal...

Ha arribat l’hora que anteposem la voluntat de conviure al sentiment d’identitat. D’anteposar la intel·ligència a l’instint i la passió; les idees a les creences i mites perquè estan més a prop de la literatura i de la religió que de la filosofia o de la ciència política. Recuperant altre cop a Jon Juaristi: Hem de començar a prendre’ns seriosament tant les històries dels nacionalistes, per molt estúpides que ens semblin, com les seves exigències d’intel·ligibilitat autoexplicativa, perquè aquestes són les formes en què el nacionalisme es perpetua i creix.

Ara és el moment de moure’ns i implicar-nos. A l’hora de votar demostrem que a Tarragona som molts ciutadans els que volem un futur junts i millor. Volem que es recuperi la fe en què som capaços de canviar el nostre destí.

Volem formar part del canvi, volem formar part d’un nou futur per a Espanya perquè, com li diu Ricote el morisc a Sancho Panza al capítol LIV del Quixot: «Espanya, que, en fi, vam néixer en ella i és la nostra pàtria natural.»

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También