Recordant Benet, el patró d’Europa. Per molts anys pel sant

Avui és Sant Benet. Segurament coneixem més ‘Benet’ de cognom que de nom. Commemorant el centenari de Josep Benet, el vull recordar per la seva gran dedicació a fer una Catalunya nacional i oberta: com a advocat, com a historiador, com a lluitador antifranquista, com al polític més votat de la història, unint sensibilitats diverses a l’‘Entesa dels Catalans’.

Atribuirem a la Providència, en la qual creia, que la seva vida estigués intrínsecament vinculada a Montserrat i els benedictins, des de l’escolania al casament, oficiat per l’abat Escarré, i a tantíssimes manifestacions del catalanisme.

De Benet onomàstic només conec que se’n diguin en Casablancas i en Salellas. Benet Casablancas és un compositor reconegut, interpretat i premiat, i un gran pensador de la musicologia i la docència: llicenciat en filosofia i doctor en història, és autor de preuats assaigs i va dirigir el Conservatori del Liceu.

Benet Salellas és un advocat rigorós i valent, intel·lectual i activista, que va contribuir d’engiponar aquella CUP de pesos pesants intel·lectualment i humana que permetia votar radical no només amb el cor sinó també amb el cap. 

En Joan Miró, prop de 13.500 seguidors al Twitter, economista, gran expert en futbol i esports, va piular que no calia que se’l felicités per Sant Joan. Però vam compartir barri i col·legi, estimem el Barça, ens tenim afecte i vaig prometre-li –Deu me’n guard de jurar-li!– que jo el felicitaria i li explicaria per què, de manera que, Joan, aquest article va per tu.

No està de moda felicitar el sant, àdhuc està segons com mal vist en la nostrada tradició anticlerical, que als primers compassos dramàtics de la guerra civil, es va manifestar en un escamot de la FAI presentant-se a Poblet per afusellar el príncep de Viana. Com que els hi van fer saber que feia prop de cinc segles que era mort, van metrallar les imatges de Sant Benet i Sant Bernat.

El primer que cal dir és que en català felicitem el sant amb un «per molts anys», i que les «felicitats» ens queden tant a Ponent com els «bones» i els «ens veiem». Per molts anys, doncs, que puguem celebrar un motiu de fer-nos el més immerescut dels homenatges, per dir-nos com ens diem. Celebrar l’onomàstic és això, un motiu de festa sense oposicions ni meritocràcia, que fins i tot ens recordarà estimats avantpassats que també es deien com ens diem, que són a àlbums fotogràfics i potser emmarcats a la pinacoteca de les nostres emocions.

Si no hi ha antecedents i el nom és de bell nou, serà un motiu anual que els pares evoquin perquè el van triar. Sí, també en la tradició dels iconoclastes anarquistes hi ha preciosos noms que val la pena de recordar-ne els orígens: Alba, Espartac, Floreal, Germinal, Llibert...

Els jueus saben distingir la religió practicant i la religió tradició, es pot ser jueu per tradicions o per conviccions, i gràcies a les tradicions, encara que no practicants, han cohesionat un imaginari nacional. El cristianisme aguanta com pot el Nadal, però el Pare Noel s’està cruspint els Reis; el consumisme i l’espectacle han delmat la Setmana Santa; i l’horrorós Halloween disputa l’entranyable i arrelat culte als nostres morts de Tots Sants. La festa del sant, sí, també s’està perdent, per això aprofito per reivindicar-la el dia de Sant Benet, avui.

Benet de Núrsia (480-574) va fundar l’orde dels benedictins, però la seva ‘Regla’ l’observen també els cistercencs, dels quals va ser cofundador l’altre ‘afusellat’ de Poblet, Sant Bernat. Montserrat, Poblet i Vallbona de les Monges són capitals monàstiques de referència, regides per uns i altres. Si els hi vaga la curiositat, llegeixin la ‘Regla’ en l’edició catalana de Montserrat: és un tractat de mística i d’ordenació raonable de la vida quotidiana. A vegades busquem a l’Orient el què tenim a prop de casa.

Sant Benet és el patró d’Europa, perquè molta part de l’essència i la cultura, el continent li deu als ordes que va inspirar en confederacions que, mantenint el propi, compartien el comú i la comunitat. L’any 1300 ja hi havia a Europa 700 abadies i més de 100.000 monjos, que feien moltes més coses que impartir doctrina: «Ora et labora», resar i treballar. Quan el socialista Jacques Delors va presidir la Comissió Europea, va assistir al congrés dels abats benedictins del simbòlic any 2000 i, a partir del seu llegat, va qualificar Europa com un «entorn de valors». El papa emèrit, el cardenal Ratzinger, un dels savis més brillants de l’ortodòxia catòlica, va triar dir-se Benet, quan feia 83 anys que cap pontífex se’n deia.