Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion EL VORAVIU

Records de la visita al Valle de los Caídos

Amb morbositat d’infant vaig fregar, amb la punteta de la sabata, un extrem de la tomba de José Antonio Primo de Rivera

Josep Ramon Correal

Whatsapp
Vaig visitar el Valle de los Caídos quan Franco encara no era viu i, no cal dir-ho, no hi estava enterrat. EFE

Vaig visitar el Valle de los Caídos quan Franco encara no era viu i, no cal dir-ho, no hi estava enterrat. EFE

Ha costat quaranta anys, però avui en dia no hi ha ningú que pugui defensar que un dictador descansi en un mausoleu gegantí finançat pels pressupostos de l’Estat. Com que cap partit democràtic pot oposar-se al trasllat de les restes de Franco, en comptes de criticar l’exhumació, malden del procediment utilitzat per la via del decret. El fons, però, traspua novament allò que s’ha denominat franquisme sociològic, un fenomen que va permetre que la dictadura de Franco durés quaranta anys i que, després de quaranta anys més de democràcia, el dictador tingui encara una tomba de faraó. No s’entén. Jo vaig visitar el Valle de los Caídos de molt jovenet durant un viatge familiar. El meu padrinet, un home profundament democràtic, tenia la dèria de dur-nos a conèixer escenaris bèl·lics. Llavors, Franco encara era viu i, per tant (no cal dir-ho), no hi estava enterrat. Tinc un record lúgubre de l’indret, fosc i humit amb tot de goteres. Amb morbositat d’infant vaig fregar, amb la punteta de la sabata, un extrem de la tomba de José Antonio Primo de Rivera. «Nen!», em va renyar el padrinet. Especial atenció vam posar en els forjats de la basílica, obra del mestre fargaire Antonio Guerra, curiosament autor del primer monument a la sardana de les terres de Lleida, bastit a Corbins. Coses del franquisme sociològic.

Temas

Comentarios

Lea También