Redescobrint Gaudí? La gran exposició del MNAC vol revendre el Gaudí de sempre

Un gran pòster de Gaudí tapant-se la cara amb el barret per protegir-se dels paparazzis, ja ancià, quan només treballava reclòs a la Sagrada Família i només es relacionava amb els seus amics més catòlics, és la icona de la gran exposició sobre Gaudí al MNAC, que posteriorment es presentarà a París.

I aquí ens trobem amb la primera paradoxa, ja que el vellet antipàtic que no vol publicitat de la foto, als meus ulls representa tot el contrari del Gaudí compromès política i socialment que ven el màrqueting de l’exposició, que ens parla d’un Gaudí «extraordinàriament popular», molt lluny dels tòpics de «geni aïllat, desconegut, incomprès, tancat en sí mateix, inspirat en la religió...» En resum, el Gaudí esquerp de la foto promocional transmet tot el contrari del Gaudí sociable que ven l’exposició.

La segona paradoxa és que ha estat tan eficaç aquesta campanya de màrqueting del Gaudí «redescobert», que tots els mitjans de comunicació l’han repetit com un mantra sense qüestionar-ho. Això ha portat que molts periodistes culturals que vam visitar i cobrir les esplèndides exposicions de l’Any Gaudí 2002, comissariat pel gran gaudinista Daniel Giralt-Miracle haguem comentat entre nosaltres: Com es pot vendre que per primera vegada es fa una gran exposició sobre Gaudí si se’n van fer tantes i tan bones al 2002? Com es pot anunciar un Gaudí despullat de religió i santedat quan al 2002 totes les exposicions tècniques, arquitectòniques, sobre disseny... Ja ho van fer? No ho havia fet ja la gran exposició del MOMA de Nova York al 1958?

Deixant a banda les paradoxes del màrqueting, que s’esclafen contra la realitat, l’exposició del MNAC s’ha de visitar perquè és descomunal en dimensions, amb més de 650 objectes molt escollits, molts dels quals constituiran un gran descobriment per la majoria de visitants. No tant pels gaudinistes, ja que la mostra segueix el guió del llibre que el comissari Juan José Lahuerta, també director de la Càtedra Gaudí de la UPC, va publicar al 2016 amb el títol Antoni Gaudí. Fuego y cenizas.

Molts dels objectes exposats apareixen en fotografies a les pàgines del llibre del comissari, que es ven suposadament com a catàleg de la mostra a les botigues del MNAC. Els més cridaners són els dibuixos eròtics de Picasso, un capçal del llit dels quals a Lahuerta li recorda la façana de la casa Batlló i el connecta amb l’erotisme dels «huecos vaginales» de la pedra esculturada, en el seu dia qualificats com a «obscenidades ornamentales gaudinianas», segons el comissari.

Personalment el que més em va sorprendre gratament a l’inici però finalment em va pertorbar és l’abús del context. Hi ha tant de context, tant d’obres d’artistes locals com estrangers coetanis de Gaudí, que l’obra de Gaudí queda eclipsada, barrejada i confosa amb la dels altres. Els visitants pensen que el mobiliari d’Aleix Clapés que sempre s’havia exposat al Park Güell és de Gaudí, o que també ho són les obres de Jujol...

També penso que ja que l’exposició ha estat co-produïda pel Musée d’Orsay de París, on ha de viatjar posteriorment, a la sala dedicada a l’exposició de Gaudí a París del 1910 li falta la maqueta policromada de la Sagrada Família que n’era la peça estrella i que ja que el Temple de la Sagrada Família ha cedit el Tenebrari i altres peces també hauria d’haver-hi cedit la maqueta, que seria la manera que els francesos, i també els catalans, s’assabentin que Gaudí volia el seu temple pintat de colors vius i vibrants!

Periodista. Doctora en Periodisme i Ciències de Comunicació i diplomada en Traducció i Interpretació, Tate Cabré ha treballat en premsa i televisió. És Guia Oficial de Turisme de Catalunya.