Redescobrir-nos. La prudència ens ha obert els ulls a les destinacions de proximitat

L’altra cara dels efectes de la pandèmia. L’estiu que hem anat saltant, mirant les estadístiques ens ha fet pensar allò que sovint anem a buscar fora les meravelles que tenim a casa. Quina paradoxa

06 septiembre 2020 06:50 | Actualizado a 06 septiembre 2020 09:53
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Encara em veig anant en bicicleta cara avall per la via verda, a la Terra Alta, travessant túnels i més túnels i respirant natura pura a tocar dels Ports. És l’altra cara dels efectes de la pandèmia i la prudència que ens ha obert els ulls a les destinacions de proximitat que ja sabem que hi són però que anem posposant per aquell cap de setmana llarg que no acaba d’arribar.

Aquest estiu sí. Tothom ha fet la seva descoberta i tothom mantindrà el secret sobre aquell amagat que no vol compartir per què l’excés de visitants no desdibuixi. No és el cas de la Via Verda que fa una pila d’anys que permet que grans i petits, ciclistes ocasionals i els que surten sovint creuin amunt i avall, allunyats dels riscos de la carretera. He xalat com un xiquet amb sabates noves tornant a pobles i escenaris on havia estat de petit. Però ara a més m’hi he allotjat, i he dormit molt bé a Horta de Sant Joan, amb bona oferta. No te l’acabes, sigui al Mas del Cigarrer, abans d’arribar, o altres establiments similars, ja sigui al poble a Casa Barceló, o a l’Hotel Miralles on a més he tastat la seva cuina de primera. Reconfortat plenament davant d’una amanida generosa, amb totes les aromes que m’oferien el pla del producte directe, sigui tomàquet o enciam ben cruixent, siguin una saborosa llonganissa de bou, siguin les diferents mostres culinàries del crestó, la cabra que va recuperar l’inefable Salvador Miralles. Escabetx, guisat o carpaccio, maneres diferents de tastar-lo, i una infinitat de propostes més que fan que t’hi asseguis a cada menjada i que dolgui aixecar-se de taula perquè és tant com acabar amb aquell espai de plaer culinari. És clar que el que ens espera a Horta, o Orta com reivindiquen alguns dels seus vilatans que han gratat en la història, no s’acaba amb una passejada.

Aquest estiu  tothom ha fet la seva descoberta i tothom manté el secret sobre aquell amagat que no vol compartir 

La sola estampa dels Roques de Benet ja fa que badis i badis i que no en puguis retirar la mirada. Picasso explicava que «tot el que soc ho he après a Horta». Només aquesta presència del geni universal l’hauria de fer visita obligada. Ell hi va fer dues estades amb onze anys de diferència, (1898-1909) i sempre la va dur al cor, la va pintar, la va evocar, la va sentir i trepitjar. La bassa, ara només marcada com a circumferència a terra, i l’escalada del seu perfil, dels seus amics i personatges els va pintar de totes les maneres imaginables i van viure la seva evolució pictòrica.

Aquells carrers que va trepitjar, el taller o la casa on va viure, és informació que podeu recollir al Centre Picasso d’Horta (que seria bo que també obrís els dilluns per allò que en època estiuenca hi ha més visitants). I una excursió fins a la cova-balma on Picasso i el seu amic Manuel Pallarès que és qui l’havia convidat a la Terra Alta, van passar també l’agost del 1898, i el Mas del Quiquet que va pintar, arrodoniran el seguiment de la seva petjada. Aquella ruta pels estrets fins al Toll Blau. Una capbussada a les Olles, piscines naturals de circumferència perfecta, una visita al Convent de Sant Salvador, de l’època dels templers, o contemplar arbres monumentals com el Pi de Balija i la bimil·lenària olivera Lo Parot.

He xalat com un xiquet amb sabates noves tornant a pobles i llocs on havia estat de petit

Tot experiències úniques i a tocar. Vam fer una visita a Arnes que només per aquell ajuntament monumental, amb bruixes o sense, o amb la feina de les abelles, ens hi aturem. I tot aquest estol de vinya, amb les garnatxes que a l’agost esperaven la verema i esquivaven el míldiu d’aquest 2020, i que ens ompliran les copes amb la concentració de paisatge, terra, sol i esforç. Ganes de tornar-hi a ser.

Tornant cap a casa, encara vam fer ruta passant per la Catedral de Pinell de Brai, la vinícola, pels pinacles de Benifallet, de la meravella d’estalactites i estalagmites, vam creuar l’Ebre pel pas de la barca de Miravet, perquè llèpol i tossut vaig voler anar a tastar els gelats de Jordi Roca, del seu Rocambolesc a Miami Platja.

M’espera Margalef al Priorat, que vull redescobrir. A les meves vacances no hi falta mai la Tarragona romana, i aquest any la Casa Navàs de Reus.

L’estiu que hem anat saltant, mirant les estadístiques ens ha fet pensar allò que sovint anem a buscar fora les meravelles que tenim a casa. Quina paradoxa.

* Periodista. Dirigeix i presenta ‘Més24’ (TV3) i n’havia fet altres com ‘L’oracle’. Va començar a Ràdio Salou i va ser promotor de Canal Reus TV.

Comentarios
Multimedia Diari