Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Referèndum sí, referèndum no

Les promeses de Madrid, per raons justificades o no, mai es compleixen en la seva totalitat

Anton Monner

Whatsapp

Hem arribat on preveiem! Els discursos de Cap d’Any de Rajoy i de Puigdemont ho han deixat clar. L’un demana diàleg i referèndum. I l’altre demana diàleg i no accepta el referèndum. Conclusió: Hem arribat al cap del carrer, on el diàleg no és possible, malgrat oferir-lo ambdues parts perquè cadascú marxa inflexible pel camí sense possible retorn. Tots dos han delimitat les seves estratègies i el tan escoltat diàleg, resultarà ser un enraonar entre dos sords que no desitgen sentir cap altra opinió que no sigui la seva.

De l’error primari en no acceptar un nou Estatut aprovat i referendat, i anul·lat pel TC amb majoria conservadora, a petició del PP, passant per sobre de les voluntats populars espanyoles i catalanes, hem culminat l’actual moment, previsible, sense dubte, però molt perillós per ambdues parts. Un procés de cinc anys de tossuderies, rebequeries i postures intransigents per no donar el coll a tòrcer d’un Rajoy emparat per la seva majoria absoluta. Tota l’oposició era contrària a les seves polítiques (les catalanes i altres). Tots protestaven i prometien corregir l’actitud prepotent quan perdria la majoria absoluta.

I en Rajoy continua passos endavant, tossut i previsible com sempre. Avui evidentment que s’adona dels seus grans errors però, incanviable d’actitud, prossegueix aplicant la inflexibilitat. Aquell Rajoy que amb l’Estatut del 2005, avui entén que abans d’anul·lar-lo l’hauria pogut negociar i sense grans guanyadors però sense grans perdedors, s’hauria resolt el problema i mai hauríem arribat on som actualment. I el segon seu gran error fou el moment de lliurar-li en Mas els 23 punts, quan les aigües ja baixaven turbulentes, i, irresolut, no va acceptar-ne cap, no es va dignar a contestar i ho acabà de xafar tot, obligant la part catalana a abocar-se al difícil camí de la independència.

Rajoy, davant Espanya, va sortir-ne guanyador i reforçat, malgrat els casos de corrupció que el tacaven pels quatre punts cardinals. Rajoy sabia i preveia, que no escoltant Catalunya, reforçava el seu lideratge qüestionat per tota l’oposició i desviava l’opinió publica de les grans corrupcions que l’afectaven. Catalunya sempre, és i ha estat, determinant a Espanya.

I Rajoy, poc intel·ligent i mancat de la base primària de qualsevol polític que és mirar de solucionar els problemes abans de produir-se, n’ha sortit guanyant, davant d’Espanya i sobretot davant l’electorat conservador. I, fins i tot, els resultats electorals li han donat la raó i ha pogut emmanillar PSOE i C’s fins a l’extrem de continuar aplicant les polítiques que desitja sense escoltar aquells que li han donat la presidència, quan ha perdut la majoria. Negant la realitat nacional de Catalunya, ha guanyat totes les batalles. No és intel·ligent però la seva tossuderia l’ha fet triomfar i amb el tret de la negativitat catalana, n’ha sortit victoriós.

I la batalla guanyada a Espanya, l’ha perduda a Catalunya. I com la seva intel·ligència és tan limitada, però, a la vegada, s’ha convertit en un personatge tan poderós, li impedeixen adonar-se dels seus errors. La seva guerra l’asseu sobre les lleis constitucionals, també en disposar dels tribunals a favor seu i de la Fiscalia nomenada per ell mateix, amb jutges que dicten allò que emana des del govern, sense escoltar les postures adverses dins el mateix TC.

Davant d’aquesta situació, Puigdemont, no pot fer marxa enrere. Sap que si pacta, la majoria dels punts signats, aprovats fins i tot per les Corts, si vénen al cas, no es realitzaran. Les promeses de Madrid, per raons justificades o no, mai es compleixen en la seva totalitat. Des de les lleis espanyoles, a mesura que han passat els anys democràtics, s’ha esmorteït l’esperit de la Constitució Espanyola del 79 i s’han habilitat i acomodat sempre en contra de la voluntat pactista dels seus redactors.

Els advocats de l’Estat saben interpretar les lleis a favor de la voluntat de la majoria espanyola i en contra de Catalunya, gràcies la vulnerabilitat de les mateixes lleis. La llei mai actua igual per als poderosos que per als dèbils perquè les mateixes disposen de mecanismes per eludir la justícia de la igualtat i de la imparcialitat. Aquest edulcorant passarà factura als mateixos que l’apliquen perquè atempta sobre el fonament de la democràcia.

Què faran des de Madrid?; inhabilitaran tots els polítics i tancaran les portes de la Generalitat per ordre del TC? Al Sr. Millo el faran virrei de Catalunya imposant lleis i reglaments manats i dirigits des de Madrid? Les carreteres N-340, N-II, els accessos als ports de Tarragona i Barcelona, no es construiran?

La sanitat catalana, que funciona prou bé malgrat la manca de recursos, l’acabaran destruint com desitjaven d’Alonso i Fernández Díaz? A les escoles prohibiran el català pel decret del virrei? El Corredor del Mediterrani el faran passar per Osca? Els trens de rodalies seguiran funcionant amb tantes irregularitats i els retards actuals?

Al PSOE i C’s la veu els ha quedat afònica. A les reformes constitucionals que predicaven abans de les eleccions hem arribat on som; han de callar perquè l’amenaça d’unes noves eleccions els relegaria i els deixaria en fora de joc. I Rajoy segueix amb la batuta de la imposició!

Per tot això, Puigdemont, malgrat les moltes dificultats, no pot donar el coll a tòrcer. I aquesta Europa contrària als independentismes per evitar els problemes que l’afecten al seu trencament interior, coneix perfectament l’abús judicial d’en Rajoy. La premsa internacional s’adona que Espanya aplica polítiques semblants a les africanes o turques.

I per aquest motiu i carregada de raó, no admetrà tants menyspreus i injustícies vers la manxa catalana que bufa per fer rutllar l’economia espanyola des del turisme, la indústria, la situació geogràfica i les exportacions. A la fi, el nostre País, tindrà el referèndum legal i acordat, pesi a qui pesi. Si guanya el sí, serem independents, i si no guanya, haurem de mantenir-nos sense resoldre’s els problemes que patim.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También