Reflexió als diputats... incapaços de comportar-se tal com exigeix el seu càrrec

Ara que ses senyories es troben de vacances i el panorama polític descansa en recàrrega de bateries, potser és el moment d’expressar que no ens acostumarem mai a la banalització de la política, a la praxi d’aquesta interessada fal·lera per convertir hemicicles en graderies de fanàtics futbolístics que només criden per captivar el suport visceral dels seus propis hooligans.

Com tantes i tantes pèrdues, la ciutadania tampoc hauria de permetre i tolerar que els nostres representants polítics devaluïn de forma barroera la nostra delegació per vot. Si en algun lloc les maneres resulten primordials és, precisament, allà on s’ha de donar exemple de convivència, respecte, tolerància a les idees alienes i tot aquell reguitzell de valors que tant ens omplen la boca sense translació pràctica. 

Hauríem d’exigir-los que facin el favor de comportar-se i enlairar una mica el nivell, actuar d’acord amb el que esperem d’ells. Portem massa temps amb el Parlament convertit en una olla de grills, un safareig on determinats grups polítics prou coneguts es comporten com si fossin a un pati escolar. Transmuten l’hemicicle en Can Seixanta a plena voluntat, que res en l’arena pública és improvisat o gratuït, coneixen perfectament l’estratègia a seguir.

Cap altra que devaluar-lo, presentar-lo com un teatret dels enganys on tothom pot soltar la primera bajanada que li passi pel cap. Total, només és un escenari on deixar una frase de quinze segons que serà aprofitada pels telediaris d’aquells ja acostumats a presentar-nos de manera esbiaixada, desvirtuada conforme als seus interessos. Pensen només en el seu públic d’allà, que el d’aquí ja és residual en algun cas i, en un altre, s’ha adonat que només els interessa causar tot el mal possible a base de confrontació demagògica. Aquesta manera de dinamitar les institucions d’autogovern passa de taca d’oli, resulta un perill evident.

S’han acostumat a pervertir el llenguatge a la recerca del vot visceral i ja ens hem resignat que ens diguin el nom del porc sense cap argument veraç, ni el mínim respecte degut en democràcia. Per aquest succedani d’estudi televisiu, hi passa gent que porta cartellets, que fa numerets indignes en variant de barra lliure i n’hi ha que, fins i tot, s’atreveixen a cantar coples fent la gracieta. I no els cau la cara de vergonya. Ans el contrari, després llencen una campanya, ufanosos de tan lamentable ocurrència.

Als diputats sembla que no se’ls exigeixi preparació, ni allò tan bàsic que tota la vida hem conegut com a respecte. Si volem jugar a la demagògia, juguem-hi tots i recordem-li que els meus impostos també serveixen per pagar-li el sou, la feina que hauria de fer i un comportament mínimament decorós.

Aquí no val tot. Hauríem d’exigir que estiguin a l’altura que mereix allò anomenat ‘poble’, d’on emana el seu poder. I després, per comparació, encara rebenten més aquells altres sectaris que reclamen exquisideses versallesques al Congrés dels Diputats quan aquí, tornem-hi, la seva manera d’obrar clama al cel i provoca vergonya aliena.

Aquests professionals de la cadira, aquesta gent que ha arribat a la política per prosperar i se n’oblida a consciència de tot el que tingui a veure amb el servei públic mereixeria immediata reprovació. I si no dóna la talla i mostra un mínim d’educació, activar els mecanismes per donar-li oportunitat laboral lluny de qualsevol hemicicle.

No ens pot representar qui llença per terra el noble art de la confrontació política, l’incapaç de negociar, d’expressar empatia per creure fermament que res humà ens és aliè. I menys encara, allà on es forgen lleis i patrons per mantenir allò que tant ha costat de construir.

Hauria de resultar-nos urgent, imprescindible, impedir-los que buidin la democràcia de contingut en benefici propi, dels grups d’interessos que representen de manera tan evidentment millorable. La democràcia també consisteix en activar els mecanismes per evitar aquesta degradació parlamentària que perjudica sensiblement una convivència com cal, com la que tenim i ens hem treballat.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.