Reflexió col·lectiva: Deixar TV3 al marge de les disputes polítiques

Més que criticar-la, a TV3 cal enfortir-la, dotar-la de més canals o tornar a recuperar alguns, com el 33, l’infantil o el d’esports, que han quedat anèmics per manca de pressupost

03 junio 2021 19:20 | Actualizado a 04 junio 2021 05:03
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Novetat: fa dies que ningú empra TV3 com a arma llancívola, d’ús polític contra la majoria independentista, agradi o no, que vota en aquest país. Serà que no hi ha eleccions a la vista. A banda de la demagògia emprada i del desig tàcit d’anorrear la llengua, a l’única tele en català que encara manté una respectable quota de poder i influència se la podria acusar d’altres pecats que, segons sembla, no interessen gaire. En tot cas, si hem de ser honestos, preguntem-nos com s’ha tornat gegantina i si cal aquest respectable nombre de treballadors a nòmina de l’anomenada Corporació. Una CCMA dominada pels polítics, amb una estructura de comandament perfectament prescindible i que serveix com a aixopluc esplèndidament pagat per aquells companys de partit que no saben ben bé on col·locar.

Nascuda com a eina bàsica de normalització a l’era encara analògica, després de 35 anys de batalla, també l’envelliment del personal provoca certa esclerosi de funcionament. I encara així, Déu n’hi do perquè TV3 continua imbatible en certs aspectes de qualitat, de fidelitat i coherència amb el que ha de ser una televisió pública al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans? Naturalment que no. Hi ha un bon tou de paisans que prefereixen altres alternatives, la immensa majoria de caire privat i de voluntat radicalment oposada al servei públic.

Bàsicament, les teles que podríem veure i no tenim cap ganes són negocis privats que només volen generar beneficis i, en tot cas, si les veiem per la vessant informativa, estan plantejades com a fabricants d’uns corrents d’opinió molt ben definits que només anhelen l’eternització de la situació actual, per imperfecta que sigui. Dit d’una altra manera, els que acusen de manipulació són els primers en aplicar tal funcionament abusant de la seva hegemonia mediàtica.

Ningú es pregunta a la praxi quants canals pot triar un espectador que vulgui entretenir-se o informar-se en la llengua del territori. No cal. Ans el contrari, només cal veure com va la cosa quan comences a fer zapping per la immensa oferta, coherent amb una vella cançó de Bruce Springsteen.

Tens a mà 57 canals i no hi ha cap que valgui la pena, per definició. Això sí, tots en castellà i la pèrfida, l’enemic a batre i la peça a cobrar és TV3. Segons ells, una fàbrica d’independentistes al servei del procés, acusació propera al ridícul que provocaria rialles si no fos tan seriosa, injusta i tot allò que vulguin afegir. Ni repetint-ho un milió de vegades aconseguiran que sigui certa.

Què s’hauria de fer amb la Corpo? Primera i principal, professionalitzar-la, desprendre-la de qualsevol tutela política i desmuntar el xiringuito organitzat pels partits parlamentaris. Deixeu-la en mans dels bons especialistes independents, que en té uns quants.

Després, aprimar-la en estructura, tot i que resulti car, vell remei que mai ha practicat, sense anar més lluny, una TVE que té la revolució pendent des de l’arribada de Felipe González al poder i ja han passat quatre dècades sense que ningú posi fil a l’agulla, no fos cas que el castiguessin amb una pèrdua de vots en futurs comicis.

Més que criticar-la, a TV3 cal enfortir-la, dotar-la de més canals o tornar a recuperar alguns, com el 33, l’infantil o el d’esports, que han quedat anèmics per manca de pressupost. A

banda de demagògies, d’aconseguir un impossible com seria deixar la CCMA a banda de les disputes polítiques esbiaixades, convé una bona reflexió col·lectiva en la línia de creure fermament que els mitjans públics també són un sector bàsic en democràcia.

De la mateixa manera que s’han de preservar i potenciar pilars fonamentals com l’educació o la sanitat públiques, per importància, la televisió del país també mereix entrar en el mateix club i gaudir d’idèntica prioritat per bé del col·lectiu i de la llengua pròpia.

Més enllà de posar-la a la diana del combat de sectes, hi ha una realitat: No hi ha projecte, ni diners, ni ganes de deixar en pau aquest invent. Aleshores, més val que callem i triem una altra joguina, que aquesta encara l’espatllarem.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Comentarios
Multimedia Diari