Reflexió sobre el 18 de juliol

Gran part dels polítics actuals es deixa dur per la inexperiència, la crispació i el protagonisme. Ningú no els ensenya a conrear la via de l’entesa

19 julio 2021 08:40 | Actualizado a 19 julio 2021 08:46
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

En ple segle XXI, no puc entendre la postura retrògrada i esbiaixada de la dreta política més reaccionària del país pel que fa al tema del títol. Ahir es van complir 85 anys d’uns fets repugnants. Mai no s’haurien d’haver produït. Dessota la visió teatral i hipòcrita d’un líder del PP que tan sols té 40 anys (Pablo Casado), es pretén passar full traient ferro a l’entrellat. Ho sento: a mi, no m’enreda. Tinc el dret a qüestionar el seu nivell acadèmic. Com i per què s’arxivà capciosament l’expedient del seu ‘suposat’ màster universitari?

Les ferides no s’han tancat. La suposada llei de memòria històrica és un pegot. Els socialistes pensen que n’hi ha prou amb haver exhumat les restes del dictador del Valle de los Caídos. Diguem les coses pel seu nom: teòricament, hi va haver uns vencedors i uns vençuts. Alhora, l’alçament liderat per Franco fou un atac a un govern legítim. A més, els 40 anys de dictadura foren una cabronada absoluta.

En conèixer la sublevació de l’exèrcit del Marroc i d’altres guarnicions militars andaluses, es reuní el govern republicà. Era el 18 de juliol de 1936. S’hi enfrontaren dues postures: uns volien convèncer els revoltats. Els altres, presidint el consell de ministres en Francisco Largo Caballero, plantejaven dissoldre l’exèrcit, lliurar armes als obrers i organitzar milícies. Finalment, van dubtar. Això li traslladaren al president Manuel Azaña, el qual encarregà la formació d’un govern de conciliació a Martínez Barrio. Aquest intentà deturar la revolta per evitar la guerra civil. La seva línia, però, esclatà al cap de 12 hores: socialistes i comunistes intransigents li van demanar armes, titllant-lo de traïdor. Aquest fet provocà la seva dimissió immediata.

Probablement, la revolta franquista hauria fracassat. Cal tenir en compte que la cimera directiva militar la configuraven 21 generals, amb les seves casernes respectives. Només quatre optaren per incomplir les ordres del govern: Canàries (amb Franco com a comandant militar i ‘tallant el bacallà’), Saragossa, Balears i carrabiners. 

Quina pena que els serrells d’aquells fets no s’hagin esvaït. Gran part dels polítics actuals es deixa dur per la inexperiència, la crispació i el protagonisme. Ningú no els ensenya a conrear la via de l’entesa. Els suculents emoluments d’una ‘suposada’ professió enlluernen llurs ulls com pàmpols. Tant se’ls en fot el pensament de la ciutadania. La ultradreta creix com l’escuma i tot està desmanegat. Així ens va!

Comentarios
Multimedia Diari