Reflexions amb el cor encongit. Tragèdia a la Química

Tenim el cor encongit. Per la mort de tres persones. Pel patiment dels ferits. Perquè només l’atzar va fer que l’explosió del tanc d’òxid de propilè no provoqués una tragèdia molt més gran. Tenim el cor encongit perquè van fallar els protocols de protecció després de l’accident. Perquè les informacions que ens arriben sobre els antecedents de l’empresa són molt preocupants. Perquè el temor que desperta conviure amb un complex químic va prendre una forma molt reial la tarda del dia 14 de gener.

La bola de foc que va seguir a l’explosió quedarà en la retina de tots els que ho van viure. Amb molta més intensitat en els que ho van presenciar i sentir en directe, amb el tremolor i el so de l’explosió, amb l’aire que feia olor de cremat. I també quedarà en la memòria dels que ho vam presenciar en les pantalles. És d’aquelles experiències que no s’obliden. Que recordem on érem i el que fèiem quan va succeir.

El fet que la primera víctima de l’explosió es trobés a casa seva a Torreforta, a quasi tres quilòmetres del lloc de l’explosió, multiplica aquesta sensació de vulnerabilitat que sentim. En primer lloc, els veïns de La Canonja, els barris de Ponent de Tarragona i tota la conurbació urbana que conviu amb el complex químic. Feia mal als ulls veure cases tan a prop, massa a prop, de les imponents instal·lacions químiques. Avui fa mal al cor perquè en tenim una constància tràgica.

Són dies de dol. Dies per gestionar les emocions. Però també per buscar respostes. El complex químic està on està perquè neix en una època on les decisions no eren ni discutides ni consensuades. El règim franquista decidia on i com es distribuïa la indústria i les infraestructures. Als anys seixanta es va desenvolupar el polígon químic, que a principis dels setanta es va consolidar amb la construcció de la refineria de petroli. En conjunt, el principal polígon petroquímic del sud d’Europa. A quaranta quilòmetres de quatre centrals nuclears i a setanta del riu, l’Ebre, que aporta l’aigua imprescindible. 

En conjunt, les comarques de Tarragona s’anaven convertint en ‘el pati del darrere’ del país. El lloc on s’acumulen aquelles activitats imprescindibles que tothom necessita, però que ningú vol. La democràcia va heretar un fràgil equilibri entre instal·lacions sensibles com la petroquímica o les nuclears, l’ús residencial (els barris que van créixer precisament arran de l’expansió industrial) i el sector turístic. 

La tragèdia dels Alfacs va posar en evidència els riscos d’aquesta coexistència: un camió procedent d’Empetrol i carregat de propilè líquid va esclatar l’11 de juliol de 1978 davant del càmping i va provocar 243 morts i més de 300 ferits greus. Més tard, el 12 de juny del 1987, vindria l’atemptat d’ETA contra l’oleoducte i després, la nit del 19 d’octubre del 1989, la central Vandellòs I va patir un dels incidents nuclears més greus de la història quan el fantasma de Txernòbil (1986) encara estava molt present. Va ser la fi de la central. 

Aquests tres esdeveniments formen part de la memòria col·lectiva. Ara s’hi afegeix l’explosió de la planta IQOXE. Representen la punta de l’iceberg sota la que s’amaguen nombrosos incidents de més o menys gravetat i la incertesa constant sobre quina és l’aire que respira el Camp de Tarragona. És una realitat heretada perquè neix de la planificació autoritària del franquisme. Però, com la democràcia ha gestionat aquesta herència? O millor dit, com els poders institucionals i la societat civil de la demarcació de Tarragona hi han plantat cara?

Per trobar una resposta, els hi recomano l’article que fa just una setmana publicava Josep Maria Martí en aquesta mateixa pàgina arran del nyap ferroviari. En poques paraules, la debilitat endèmica de les nostres terres té les seves arrels en la desunió, en la ‘política de campanar’ per damunt d’una estratègia conjunta davant els altres poders.

L’últim gran avís que ens ha donat el complex petroquímic hauria de servir per trencar aquesta dinàmica localista i generar un front comú que exigeixi seguretat al hòlding químic i a les administracions. Per conèixer, d’una vegada, la qualitat de l’aire i per tenir protocols d’emergència que funcionin. Però, per damunt de tot, cal dibuixar estratègies de futur que no condemnin a la demarcació a ser ‘el pati del darrere’ del país. Seria la millor resposta a tot el dolor que ens ha encongit el cor.
 

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.