Reflexions sobre Càritas

La nostra tasca als equips de Càritas no s’atura. Les accions que es duen a terme agafen un ritme cada vegada més frenètic, l’atenció als més necessitats requereix cada vegada més temps i una dedicació que els voluntaris van trobant i van fent, però també necessita d’uns espais de reflexió per saber redefinir i reorientar la nostra acció.

Malauradament, fa massa temps que ens crida l’atenció la creixent vulnerabilitat d’amplis sectors de població, exposats a l’exclusió social arran principalment de la manca de feina. No hi ha solament un conjunt de persones permanentment pobres o excloses, sinó també un conjunt creixent de persones a les quals els recursos se’ls estan acabant. Davant d’aquest panorama, la prevenció, i no només la intervenció, es converteix en tasca primordial de Càritas. En aquesta tasca es mostren com a lloc privilegiat les Càritas parroquials. Elles poden actuar amb les persones i col·lectius més vulnerables, perquè són les que coneixen millor la seva realitat.

És imprescindible ajudar les persones que més pateixen mitjançant prestacions socials i econòmiques, però també ho és que aquestes ajudes materials formin part d’un procés d’acompanyament, estar amb elles, que ens notin al seu costat. Potser els voluntaris de Càritas ens hem tornat especialistes, en això de ser-hi. Les aportacions de roba, de menjar, de suport econòmic, ajuden molt, però convé recordar i remarcar aquí la tasca dels voluntaris als diferents programes, o des de les Càritas parroquials, en aquesta direcció.

Càritas ha de caminar, des de la seva realitat, amb tots els límits i les possibilitats que li dóna la seva identitat social. Això vol dir que hem d’estar sempre atents per discernir entre allò que ens facilita o allò que ens impedeix d’optar pels més pobres, per anunciar i per denunciar situacions d’injustícia. Aquí el més important és que tots convergim en una visió semblant del moment de Càritas, dels seus valors i també de les seves mancances. I hem de realitzar la nostra tasca intentant reconèixer on són els nous reptes i els nous camins, qui són, per a nosaltres aquí i ara, els pobres. Per això, treballar des d’aquest tarannà reclama aquests espais de reflexió.