Reflexions sobre la impunitat de l’agressor. Cal un protocol d’actuació que reconforti a la víctima en la seva por 

Escalf davant el desinterès. No hi ha més desencoratjador per a una víctima que sentir que quan ho denuncies a l’altra banda no hi ha ningú. En situacions així busques seguretat, tranquil·litat i sentir-te acompanyada 
 

11 agosto 2018 15:32 | Actualizado a 11 agosto 2018 15:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El primer cas que us vull exposar és el d’una persona molt propera a mi. Acaba de fer 19 anys i, amb tota la força i la valentia de la joventut, va decidir fer en solitari el camí de Santiago complet. Probablement, i amb el pas del temps, aquesta experiència li marcarà la vida com a repte i vivència. Sens dubte haurà estat el seu viatge iniciàtic.

En el decurs dels 1.000 quilòmetres de recorregut ha conegut a centenars de persones dels orígens més insospitats, ha patit, ha rigut, ha plorat, s’ha emocionat i ha sofert calor, pluja i vent, però ho ha superat i l’ha fet més forta.

Però no tot han sigut flors i violes, també ha viscut experiències negatives de les quals les dones tot sovint en som víctimes. A l’alberg de Navarrete va patir per part del responsable un assetjament sexual tan fastigós com, malauradament, habitual. El cas sempre té un mateix patró: qui se sent poderós assetja a qui considera víctima indefensa. Sortosament i amb habilitat ella va saber afrontar-ho i en va sortir airosa i evidentment reforçada.

S’ha de denunciar i s’han de fer lleis efectives que no només siguin un titular

No obstant això, la mala experiència viscuda la va somatitzar i va emmalaltir fins al punt de plantejar-se posar fi al seu somni d’arribar  a Santiago. Es va animar gràcies al responsable del següent alberg que va trobar, el de Santo Domingo de la Calzada, que li va donar suport i la va acompanyar a denunciar els fets. No per ella, que ja s’havia allunyat d’aquell ser indesitjable sinó per alertar a la policia i prevenir que altres noies passessin l’experiència tan desagradable que havia viscut ella.

Però potser l’experiència més desencoratjadora i frustrant que n’ha tret de la malaurada situació va ser el desdeny, la desgana i el desinterès que li va mostrar la Policia Nacional al denunciar el fet. No la van tractar amb el suport i l’escalf que necessita una persona quan ha estat víctima d’assetjament.

Això em porta a recordar una situació viscuda en carn pròpia quan en la venda d’un electrodomèstic per internet i, després del primer contacte amb l’interessat, aquest vingué a casa a veure’l i, si s’esqueia comprar-lo i prendre’l. No ens vam posar d’acord i vaig acabar venent-lo a un veí del davant. Al cap d’uns dies, quan em torna a trucar per l’aparell i dir-li que ja estava venut, va començar un assetjament amb missatges amenaçadors i obscens cap a mi i la meva família, tant verbals com escrits, que em portà a denunciar als Mossos la situació. Els hi vaig ensenyar els missatges i la seva resposta fou: «Amb missatges no podem fer-hi res, no podem actuar». Ho vaig trobar dantesc. M’havia de fer mal per tal que la policia actués contra les seves amenaces i prepotència?

Avui en dia que tan sovint parlem de la violència de gènere, de La Manada i de tants i tants casos d’assetjament contra les dones m’han vingut aquestes petites històries personals, i que probablement, molts de vosaltres també n’heu viscut de tots els colors en carn pròpia. Crec que se n’ha de parlar, s’ha de denunciar, s’ha d’educar i s’han de fer lleis efectives que no siguin només un titular en portades de diaris o que obrin informatius. Cal un protocol d’actuació que reconforti a la víctima en la seva por, d’una manera moralment efectiva i que, al mateix temps, l’agressor es deixi de sentir impune.

Desigualtat i desesperança
Un dels elements fonamentals que et porten a denunciar un assetjament és la por. La por per la desigualtat de forces que et fa sentir especialment vulnerable. Aquesta por es converteix en atordiment i desesperança quan ho denuncies i et diuen que «passi-ho bé, no hi podem fer res». En el cas de la noia de 19 anys, a l’haver donat les dades al registre de l’alberg, l’assetjador sabia nom, adreça, DNI i telèfon. En el meu cas, a l’haver vingut a veure l’electrodomèstic a casa sabia nom, telèfon i on vivíem.

En tots dos casos, com a víctimes no creiem que calgués anar a judici però la pregunta que em faig i que us trasllado és: no seria convenient que la policia, en cas de situacions semblants tingués un registre de denúncies? Que en el mateix protocol se seguís una presa d’informació a l’agressor i que, si bé la denúncia no acabi al jutjat per manca d’entitat, servís perquè l’agressor no se sentís impune i al mateix temps reconfortés a la víctima?

No hi ha més desencoratjador per a una víctima que sentir que quan ho denuncies a l’altra banda no hi ha ningú. En situacions com les descrites busques seguretat, tranquil·litat i sentir-te acompanyada en la teva por.

*Laura Solés és periodista. Vinculada als serveis informatius de TV3, ha 
presentat el “324 Comarques” i l’espai “L’Entrevista” del 324 i ha participat al programa Els matins. Dóna  classes a  la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Comentarios
Multimedia Diari