Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Reflexions sobre la impunitat de l’agressor. Cal un protocol d’actuació que reconforti a la víctima en la seva por 

Escalf davant el desinterès. No hi ha més desencoratjador per a una víctima que sentir que quan ho denuncies a l’altra banda no hi ha ningú. En situacions així busques seguretat, tranquil·litat i sentir-te acompanyada 
 

Laura Solé

Whatsapp
griselda.jpg

griselda.jpg

El primer cas que us vull exposar és el d’una persona molt propera a mi. Acaba de fer 19 anys i, amb tota la força i la valentia de la joventut, va decidir fer en solitari el camí de Santiago complet. Probablement, i amb el pas del temps, aquesta experiència li marcarà la vida com a repte i vivència. Sens dubte haurà estat el seu viatge iniciàtic.

En el decurs dels 1.000 quilòmetres de recorregut ha conegut a centenars de persones dels orígens més insospitats, ha patit, ha rigut, ha plorat, s’ha emocionat i ha sofert calor, pluja i vent, però ho ha superat i l’ha fet més forta.

Però no tot han sigut flors i violes, també ha viscut experiències negatives de les quals les dones tot sovint en som víctimes. A l’alberg de Navarrete va patir per part del responsable un assetjament sexual tan fastigós com, malauradament, habitual. El cas sempre té un mateix patró: qui se sent poderós assetja a qui considera víctima indefensa. Sortosament i amb habilitat ella va saber afrontar-ho i en va sortir airosa i evidentment reforçada.

S’ha de denunciar i s’han de fer lleis efectives que no només siguin un titular

No obstant això, la mala experiència viscuda la va somatitzar i va emmalaltir fins al punt de plantejar-se posar fi al seu somni d’arribar  a Santiago. Es va animar gràcies al responsable del següent alberg que va trobar, el de Santo Domingo de la Calzada, que li va donar suport i la va acompanyar a denunciar els fets. No per ella, que ja s’havia allunyat d’aquell ser indesitjable sinó per alertar a la policia i prevenir que altres noies passessin l’experiència tan desagradable que havia viscut ella.

Però potser l’experiència més desencoratjadora i frustrant que n’ha tret de la malaurada situació va ser el desdeny, la desgana i el desinterès que li va mostrar la Policia Nacional al denunciar el fet. No la van tractar amb el suport i l’escalf que necessita una persona quan ha estat víctima d’assetjament.

Això em porta a recordar una situació viscuda en carn pròpia quan en la venda d’un electrodomèstic per internet i, després del primer contacte amb l’interessat, aquest vingué a casa a veure’l i, si s’esqueia comprar-lo i prendre’l. No ens vam posar d’acord i vaig acabar venent-lo a un veí del davant. Al cap d’uns dies, quan em torna a trucar per l’aparell i dir-li que ja estava venut, va començar un assetjament amb missatges amenaçadors i obscens cap a mi i la meva família, tant verbals com escrits, que em portà a denunciar als Mossos la situació. Els hi vaig ensenyar els missatges i la seva resposta fou: «Amb missatges no podem fer-hi res, no podem actuar». Ho vaig trobar dantesc. M’havia de fer mal per tal que la policia actués contra les seves amenaces i prepotència?

Avui en dia que tan sovint parlem de la violència de gènere, de La Manada i de tants i tants casos d’assetjament contra les dones m’han vingut aquestes petites històries personals, i que probablement, molts de vosaltres també n’heu viscut de tots els colors en carn pròpia. Crec que se n’ha de parlar, s’ha de denunciar, s’ha d’educar i s’han de fer lleis efectives que no siguin només un titular en portades de diaris o que obrin informatius. Cal un protocol d’actuació que reconforti a la víctima en la seva por, d’una manera moralment efectiva i que, al mateix temps, l’agressor es deixi de sentir impune.

Desigualtat i desesperança
Un dels elements fonamentals que et porten a denunciar un assetjament és la por. La por per la desigualtat de forces que et fa sentir especialment vulnerable. Aquesta por es converteix en atordiment i desesperança quan ho denuncies i et diuen que «passi-ho bé, no hi podem fer res». En el cas de la noia de 19 anys, a l’haver donat les dades al registre de l’alberg, l’assetjador sabia nom, adreça, DNI i telèfon. En el meu cas, a l’haver vingut a veure l’electrodomèstic a casa sabia nom, telèfon i on vivíem.

En tots dos casos, com a víctimes no creiem que calgués anar a judici però la pregunta que em faig i que us trasllado és: no seria convenient que la policia, en cas de situacions semblants tingués un registre de denúncies? Que en el mateix protocol se seguís una presa d’informació a l’agressor i que, si bé la denúncia no acabi al jutjat per manca d’entitat, servís perquè l’agressor no se sentís impune i al mateix temps reconfortés a la víctima?

No hi ha més desencoratjador per a una víctima que sentir que quan ho denuncies a l’altra banda no hi ha ningú. En situacions com les descrites busques seguretat, tranquil·litat i sentir-te acompanyada en la teva por.

*Laura Solés és periodista. Vinculada als serveis informatius de TV3, ha 
presentat el “324 Comarques” i l’espai “L’Entrevista” del 324 i ha participat al programa Els matins. Dóna  classes a  la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Temas

Comentarios

Lea También