Reinventar Sant Jordi. Propostes electorals en temps convulsos

Un abans i un després. El referèndum català ha actuat com el petó del príncep i ha despertat la Blancaneus feixista que dormia una letargiade transició feta a mida dels poders fàctics

23 abril 2019 11:39 | Actualizado a 23 abril 2019 11:42
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El Procés i l’acumulació embafosa de crides electorals, sumats a la desaparició progressiva i sembla que irreversible de la veritable política essencial, que s’ha vist substituïda per l’odi, la rancúnia, l’insult i la degradació moral en tots els sentits i àmbits (només queda el pas, probablement més divertit, més obvi i més difícil d’amagar amb retòriques buides, d’arribar a les mans tal com ja ha passat en alguns parlaments del món) han marcat un abans i un després en la manera de viure i de veure la confrontació política a l’Estat.

El referèndum català ha actuat com el petó del príncep i ha despertat la Blancaneus feixista que dormia una letargia de transició feta a mida dels poders fàctics, de les monarquies costoses i inútils i de les estructures hereves del dictador que, a exemple del seu llegat, pot ressuscitar qualsevol dia d’aquests, abandonar el Valle i passejar-se a cavall per aquell territori que va deixar «atado y bien atado».  

Darrerament les propostes polítiques, més que un programa electoral, semblen un catàleg de deliris opiacis i, de fet, n’han anat sortint de tots colors, cadascuna més extrema i difícil de pair.

La Constitució com nova assignatura obligatòria (potser fins i tot podria substituir la història antiga); una història comuna per a tothom, que oblidi les vel·leïtats perifèriques i que estigui centrada en Don Pelayo, el general Moscardó, l’Alcázar de Toledo i Hernán Cortés (a alguns amb certa edat només ens caldria repassar-la); el castellà imposat a tothom per llei (de què em sona això).

I ja posats, també podria ser que per la via del 155 s’acabin regulant les manifestacions i l’11 de Setembre, però a mi, personalment, el que m’ha estranyat més és que els Carlos Albertos, els Pablos i les Cayetanas encara no hagin entrat a proposar regular això del Sant Jordi que, no ho perdem de vista, és una festa plena de banderes catalanes, de roses (fins i tot grogues) i llibres, que són uns objectes que sempre han provocat al·lèrgia als de dretes, a qui sempre els resulta més fàcil pescar vots entre la ignorància acrítica que no pas entre la gent capaç de tenir una opinió clara i formada gràcies a la cultura.

Jo tinc algunes propostes. La primera, que deixés de ser festa nacional, al cap i a la fi ja hi ha el dia del Pilar i sempre es pot substituir per la reconquesta de Granada.

Durant tot el dia, casetes especials degudament retolades i amb una gran àguila vigilant, on es vagin cremant per torns llibres de contingut independentista (i dels altres escrits en català, que ja posats, s’aprofiten recursos i tampoc no cal que el poble llegeixi si ja ho fan els seus líders). Que durant 48 hores es faci al Parlament una lectura continuada de la Constitució, del Fuero de los Españoles i del Fuero de los Trabajadores mentre es projecta en grans pantalles urbanes un non stop de Franco, ese hombre i Raza.

També fer que les estrelles de televisió i de ràdio amb llibres sense cap substància i els autors amb llibres fets per negres, tinguin més ressò que els autènticament literaris i interessants (ai no, que això ja passa ara) i que els llibres en català siguin més cars que els castellans (ui, tampoc, que ja és així, perdó). 

I en aquesta línia de pensament únic, una via creativa seria aprofitar la idea de l’escola Tàber de Barcelona i eliminar de la biblioteca escolar tots els llibres que no siguin políticament correctes, LGTBI i que no tinguin una puresa absoluta certificada per l’AMPA i el claustre, una acció que, encara que ells no s’ho pensin, té més de censura, de manca de llums  i de dictadura que d’ajudar la canalla a pensar amb més claredat. 

Ah, i per acabar, ves que no fos millor substituir la rosa per una reproducció toledana de la mítica espasa Tizona, orgull de la lluita contra els invasors estrangers.

 

Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.

Comentarios
Multimedia Diari