Renui Lars, un poble dividit per una paret

El darrer llibre de Joan Cavallé, Les benaurances (Angle Editorial), explica coses fantàstiques, inversemblants. Per exemple, al poble de Goranjau, un topònim que ve d’una llengua antiga ja desapareguda, hi ha moltes mosques. En canvi, a Tiral, un poble veí de Goranjau, gairebé no n’hi ha, de mosques. A més a més, les mosques de Tiral són pacífiques i silencioses. No explico més detalls. També explica l’escriptor d’Alcover, amb el seu domini narratiu, que hi havia un xiquet que es deia Òleg, el pare del qual, anomenat Bran, era afinador d’instruments de música. La seva aptitud musical era tanta, que no es limitava a afinar instruments. Afinava tot allò que li demanaven, explica Cavallé. Afinava eixos dels carros, eines del ferrer i del fuster i, fins i tot, «afinava les canaleres d’aigua amb l’efecte que, quan plovia, de cada casa es projectava una nota diferent i tot el poble feia l’efecte d’un cor». La narració més alliçonadora que he trobat a Les benaurances de Cavallé és el cas de Renui Lars, un poble de la comarca de Sos, on un matí es van trobar una sorpresa bastant enutjosa. Una paret enorme havia crescut a tot el llarg del carrer Major, de manera que el poble quedava partit en dues meitats i l’una no podia comunicar-se amb l’altra. Un fenomen de màxima actualitat, el desenllaç del qual no revelaré...