Ressaca de viatge, realitat augmentada

Quan torno d’un viatge sempre tinc ressaca, com que costa (i no es vol) desempallegar-se de les sensacions, el parlar, la llum, les coses apreses i la voluntat d’aprendre-hi més.

El darrer viatge, a Colòmbia, igual. Llegeixo sobre el procés de pau, sobre el referèndum en què la pau va ser rebutjada i els ànims de venjança van prevaldre, sobre els polítics i mediadors que van facilitar el procés. Amb la ressaca, a poc a poc, la realitat que t’envolta, les tasques diàries acaben per acaparar, afamats, el cent per cent del cervell. I la realitat, aquesta nostra, té gana famèlica i s’alimenta de despropòsits. 

A Colòmbia la negociació entre el govern i la guerrilla de les FARC es va iniciar oficialment el 2012. Van ser negociacions dures, molt, i si podien acabar amb el conflicte més llarg de Llatinoamèrica, també van acabar set negociacions molt llargues. Quatre anys! Cap dels dos bàndols veia opció a continuar assegut, continuar parlant. Finalment, es van signar els acords i es va iniciar la desmobilització dels guerrillers i les guerrilleres van començar a embarassar-se perquè ara podien fer-ho i veien un futur més enllà de la lluita a la selva. Quatre anys.

Aquí, la nostra realitat: la trobada entre presidents de Govern i de Generalitat, on han arribat a algun acord per a continuar trobant acords, ha estat rebuda de forma tèbia, però amb alleujament pels mitjans catalans en general, mentre que la majoria de la premsa de Madrid ni ho ha rebut, perquè els seus amos –de qui són veu–, no conceben més que revenja, «a por ellos» (bis), la gallina dels ous d’or en la recerca dels vots perduts. Tenien els articles fets, sempre una de les dues espanyes més barroera, vociferant, bel·licista, enarborant els seus defectes com a virtuts. Enganyen perquè sempre han considerat que el seu electorat és cretí.

«Violència, por i col·lapse», vaticinaven alguns dels més cridaners que hi hauria a Barcelona. «Una guerra civil i vessament de sang», «la kale borroka», conclouen d’altres, és el que es vol i que hi ha, respectivament, a Catalunya. El que es pot dir és que, sí, Barcelona va despertar diferent: menys turistes i, em diuen, els que pujaven Rambla amunt per arribar a la feina, es miraven els uns als altres, com dient: «alguna cosa manca, aquí, on és la gent?».

A la ràdio es fan ressò del seguiment histèric dels mitjans madrilenys. Es fan ressò dels aldarulls amb la policia. A la tarda hi ha hagut 12 detinguts, s’han llançat tanques i pedres i hi ha hagut corredisses i pilotes de «foam». Cap novetat, aquí? M’és igual si diuen que els encaputxats més «bronques» venien de fora, organitzats en una internacional de radicals bronques. Mai no han calgut a Barcelona, rosa de foc.

Manifestacions del Primer de Maig, d’okupes, del 15-M, vagues generals... (i ens podem remuntar un segle enrere, si m’apures). La Kale Borroka d’ara existia el 2012, quan l’Ester Quintana va perdre un ull per una pilota de goma? Em pregunto, vaja. Què van dir llavors els mitjans moralistes, els partits que denuncien els Mossos per passivitat (!!!)?

«Violència, por i col·lapse». Sí que és cert que el clima creat, exacerbat, exagerat, desmesurat, hiperbòlic i histèric, destinat a criminalitzar qualsevol mobilització, tall de carreteres (algú recorda els talls dels pagesos de l’avellana? Però si ja eren ritual dominical amb el diari, el vermut i la migdiada!), ha facilitat la creació d’una excepcionalitat artificial, on la gent ha deixat de fer la seva rutina, per si de cas.

Les protestes, les mobilitzacions, ja ho tenen això, impliquen afectar algú. Jo em vaig quedar a casa: hi havia vaga de trens. Realitats virtuals, augmentades i paral·leles. Quatre anys, recordo. Potser toca començar a parlar de parlar.

Lali Cambra treballa a Metges sense Fronteres, on cobreix  diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar de periodista a Tarragona.