Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Comunicadora

Retrat de portes endins. Com és d’hipnòtic mirar què fan els altres

El voyeurisme de les xarxes ara ha esdevingut real. Tot allò que ens ensenyaven els que ho retraten tot, delicadeses gastronòmiques, paratges idíl·lics, vacances impossibles, abdominals definits… ha quedat confinat

Diari de Tarragona

Whatsapp
MONTSE LLUSSÀ

MONTSE LLUSSÀ

Segurament no descobreixo res si dic que tots som James Stewart a La finestra indiscreta (Rear window) des de fa unes setmanes. El que no m’he plantejat és si jo he estat alguna vegada objectiu d’algun telescopi amagat, sempre ens veiem com a figures actives més que passives. El voyeurisme de les xarxes ara ha esdevingut real. Tot allò que ens ensenyaven els que ho retraten tot, plats de delicadeses gastronòmiques, paratges idíl·lics, vacances impossibles, abdominals definits… tot això ara ha quedat confinat. L’únic que els queda és penjar fotos de les darreres vacances o de l’últim cap de setmana abans de tancar-se a casa.

Ara ens comuniquem, a més de la via telefònica de tota la vida, a través de les videotrucades, una manera de veure’ns que no fèiem server gairebé mai i ara és com una obligació. Ens saludem breument amb els veïns que ens trobem a l’escala quan anem a llençar les escombraries o ens creuem quan tornem de la farmàcia. Tot és ràpid, la conversa breu i monotemàtica, però amb calma. Calma tensa potser, però aparentem normalitat.

Els dos senyors grans, germans, de la botiga de queviures de davant de casa, l’altre dia repartien a última hora del vespre, sota la pluja, les comandes a les persones grans del barri.

Tenim una nova afició: badar des de casa als terrats. Il·lustració: Pey Llussà

A nosaltres, els que mirem, ens ha aparegut una nova afició, badar des de casa als terrats i balcons veïns.

Veig com els veïns del davant, als quals els toca el sol més hores que a nosaltres, surten a gaudir del dia lluminós i de l’escalfor humana mentre conversen amb els qui tenen més a prop, que en la majoria dels casos comparteixen balcó, treuen el cap pel costat de la mampara que els separa i comenten les seves coses.

Ensenyem a través de la càmera del telèfon com està el carrer i el jardí que veiem des de casa, buits, algun cotxe, dues persones separades que van a comprar el diari o el pa. I això és tot.

Abans de dinar hi ha gent més aviat jove que es vesteix amb roba d’esport i surt a córrer els pocs metres que li permet la terrassa, d’altres fan activitats més intenses, com el body combat, això sí, en solitari. Avui he vist una parella que endreçava l’hort urbà, no sabem si l’han creat per a l’ocasió. Molts han tret la pols a la bicicleta estàtica, i n’hi ha que fins i tot l’han tret a fora, i a jutjar per la manera com pedalava, troba molt a faltar rodar per l’asfalt.

Els qui pugen al terrat per estendre la roba es nota que no tenen pressa, potser mai no havien gaudit tant d’una activitat quotidiana com aquesta. Senyors grans asseguts prenent el solet, gent jove en pijama amb una tassa a la mà, estirats a la gandula si tenen lloc, asseguts a la cadira si no, amb actitud tranquil·la, fins i tot amb un llibre a les mans. Els balcons han esdevingut les terrasses del vermut i la família els amics amb fer-lo. Ara no podem escollir. Ara hem d’esperar.

De portes endins alguns seguim teletreballant, afortunadament, i avui és un dia molt esperat per a tots els que fem el Versió RAC1. Avui torna el Toni. Han estat set mesos d’absència i hem seguit la travessa amb el transatlàntic del Versió sense el capità titular. El programa recobra la seva essència, i sobretot el mal humor del Clapés i els seus comentaris àcids. Ja era hora. No ens veurem, treballar fent ràdio a distància és estrany, confiem que els anys i la complicitat facin la seva feina. He somiat moltes vegades que tornàvem a estar junts a la mateixa taula, mai que faríem el programa cadascú des de casa seva. Un altre gir de guió digne de Hitchcock.

I ara disculpeu-me, són les 8, sortim a aplaudir.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.

Comentarios

Lea También