Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Retrobament amb els orígens. Memòria d’una utopia que ara veiem en perill

Temps difícils. Els pitjors fantasmes de la nostra història tornen a ser aquí. I em pregunto si estem a l’altura de les generacions que ens han precedit. Si estem construint una Catalunya millor per als que vindran.

Josep Carles Rius

Whatsapp

Catalunya viu una època decisiva, que ens porta a mirar el futur, i, a la vegada, a fer memòria. La nostra, però també la dels pares, dels avis i de tots els éssers estimats que avui ja no hi són. Perquè és inevitable pensar en com ho viurien ells. Preguntar-nos què ens dirien. Si sentirien les mateixes temences i esperances. És un exercici de nostàlgia, és veritat, però no hi podia faltar en aquests temps regits per les emocions.

Hi ha preguntes que planen sobre tots nosaltres. Una és com hem arribat fins aquí? Ho he intentat explicar en molts articles. L’altra pregunta és com acabarà tot això? No m’atreveixo a fer pronòstics. I queda una tercera pregunta, potser la més important, la que ens fem tots: quina és la petita història personal de cada un de nosaltres en aquest viatge col·lectiu? Pregunta que no podem respondre sense fer memòria, la nostra pròpia memòria. Per això, avui, per primera vegada, parlaré en primera persona.

La llibertat i la democràcia mai es poden donar per guanyades

El meu avi tenia una botiga de queviures i pastisseria a Valls, coneguda com a ‘Ca l’Aragonès’ (es deia així perquè l’anterior propietari n’era). Va patir la repressió durant els primers temps de la República i, després, en la postguerra franquista. El meu pare va ser reclutat en l’anomenada Quinta del biberó. Va viure la Guerra Civil, l’exili als camps d’internament de França i, després, una llarguíssima mili en l’exèrcit franquista. En va sortir profundament catalanista i pacifista. Sempre em recomanava que llegís els comptes en català de l’època de la República que ell guardava com un tresor en una capsa de llauna. I de cap manera volia còmics i joguines bèl·liques a casa. De ‘espíritu guerrero’ ja en teníem prou al pis de dalt, on hi havia la seu local de la Falange.

En aquells anys seixanta, Valls, com a bona part de Catalunya, va rebre a milers i milers d’immigrants de la resta d’Espanya. Recordo en la meva adolescència el risc sempre latent que es creessin dos mons. Els ‘d’aquí’ i ‘els de fora’. Però no va ser així. La societat catalana va aconseguir teixir una sola comunitat. I mai agrairem prou el paper de cohesió social de moltíssimes entitats cíviques i de la cultura popular, en especial el món casteller.

Vaig estrenar la majoria d’edat amb la democràcia. Formo part dels qui ens vam implicar en la Transició. Aquí, amb la fundació de Mestral, aquell setmanari democràtic que va néixer i morir l’any 1978 al Camp de Tarragona, quan els ajuntaments encara eren franquistes.

Necessitem seguir lluitant pels nostres principis

Des d’aleshores, he intentat exercir el periodisme tenint present les lliçons del meu avi, que mai va dividir el món entre bons i dolents. Les conviccions catalanistes dels meus pares. Els valors democràtics mamats en aquelles lectures de paraules escrites durant la República. La voluntat de contribuir a la democràcia, que era un projecte compartit amb la resta d’Espanya. El somni d’Europa. I, sobretot, la determinació perquè Catalunya fos sempre un ‘sol poble’. 

I vaig arribar a pensar que la utopia era possible. Que Europa era una comunitat de drets. Que Espanya era, per fi, una democràcia de qualitat. Que Catalunya seguia sent de tots. Que era possible la fraternitat entre els pobles d’Espanya. Que podíem complir el nostre somni, el del meu avi, el del meu pare. El de la meva mare, que ara observa la realitat amb tanta esperança com incertesa.

Després de quaranta anys de democràcia, sento que entre tots, aquí i allí, hem trencat la utopia. Potser només era un miratge pels ingenus que hi vam creure. Que hem viscut un parèntesi en el temps i que, avui, els pitjors fantasmes de la nostra història tornen a estar entre nosaltres. Permeti’m refugiar-me en la nostàlgia i preguntar-me si estem a l’altura de les generacions que ens han precedit. Si estem construint una Catalunya millor pels que vindran. I no tinc respostes. Només una determinació: necessitem seguir lluitant pels nostres principis. Perquè la convivència, la solidaritat, la llibertat i la democràcia mai es poden donar per guanyades.

Comentarios

Lea También