Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Rica i plena

Hi ha sectors que manifesten que el desenvolupament sostenible no és suficient. I la solució que proposen és el decreixement
 

Òscar Saladié

Whatsapp

Segur que molts de vosaltres recordeu alguns dels esdeveniments de caràcter mundial que van tenir lloc l’any 1992. A l’estiu Barcelona va acollir la XXV Olimpíada. Poc abans, a més de vuit mil quilòmetres de distància, a Rio de Janeiro va tenir lloc la Cimera de la Terra, on un centenar llarg de caps d’estat i de govern es van comprometre a canviar la manera de fer per tal d’assolir un desenvolupament sostenible. D’aquesta cimera van sortir el Programa 21, el Conveni marc sobre canvi climàtic, el Conveni sobre biodiversitat, l’Acord sobre desertificació, la Declaració de principis relatius als boscos i la mateixa Declaració de Rio (amb els vint-i-set principis bàsics per al desenvolupament sostenible).

No era el primer cop que una trobada d’aquestes característiques tenia lloc. Vint anys enrere, el 1972, va ser Estocolm la ciutat amfitriona. El context polític era molt diferent (guerra freda) i també hi havia preocupacions ambientals que actualment tenim bastant oblidades, com ara la pluja àcida. Aquell mateix any va veure la llum Els límits del creixement, també conegut com a Informe Meadows. El meu resum del que es deia en aquest document científic és: 

1. Ambientalment la cosa no va bé i el col·lapse pot arribar en cent anys
2. No obstant això, encara som a temps de capgirar la situació
3. Però les mesures necessàries per revertir la situació s’han de dur a terme al més aviat possible. 

Cent anys 

Tothom qui té capacitat per plantejar-se com serà el nostre món d’aquí a cent anys té clar que no hi serà per comprovar-ho. Potser l’excepció sigui l’Eduard Punset, qui va dir que no estava provat que s’hagués de morir. Sempre hi ha qui pot dir «tranquils, la tècnica i la tecnologia resoldran el problema». I tant que han resolt un munt de problemes al llarg de la història de la humanitat. Per exemple, qui va tenir la brillant idea de posar dues rodes en paral·lel i unir-les mitjançant un eix mereix el nostre més gran reconeixement. Però penso que no hem de deixar-ho tot en mans de la tècnica i la tecnologia. 

El que portarà a una Catalunya, Espanya i Europa més pobres és l’actual model de desenvolupament, excessivament consumista

El col·lapse, al cinema

Un any després de l’Informe Meadows arribava a les pantalles de cinema la pel·lícula Soylent Green (Cuando el destino nos alcance), dirigida per Richard Fleischer i protagonitzada per Charlton Heston. En aquesta distòpia el col·lapse mundial ens havia enxampat abans de la data que pronosticava l’Informe Meadows. Es mostrava la ciutat de Nova York l’any 2022, amb 40 milions d’habitants, restriccions de tot tipus de recursos (aigua, energia, aliments, etc.), l’economia ensorrada i una brutal bretxa social; desigualtats i injustícies de tot tipus. 

Tot i que els adults dels anys 70 del segle XX tenien clar que no estarien gaire actius als anys 70 del segle XXI, sí que podien pensar que ho serien els seus descendents. Aquesta preocupació no únicament per la immediatesa es troba a la definició de desenvolupament sostenible de l’any 1987 a l’Informe Brundtland (El nostre futur comú): «Desenvolupament que atengui les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures d’atendre les seves pròpies necessitats». Dues preguntes que ens podem plantejar són: quines són les necessitats (bàsiques) a satisfer? I com pensem que ha de ser el model de societat que ha de permetre satisfer les necessitats de les generacions futures? Han passat trenta anys de l’Informe Brundtland i en molts aspectes no s’ha millorat, o no s’ha millorat prou.

Integració ambiental 

Tanmateix, considero que assolir un desenvolupament sostenible hauria de continuar sent el nostre objectiu. Això és: aconseguir la integració ambiental de les activitats socioeconòmiques. 

Prendre consciència que: 

1. La majoria dels recursos que possibiliten el nostre desenvolupament són limitats
2. El territori té una capacitat màxima d’acollir assentaments i infraestructures 
3. Aquest mateix territori no pot absorbir la gran quantitat de residus que generem. I, tot seguit, actuar en conseqüència.

Hi ha sectors de la societat que manifesten que el desenvolupament sostenible no és suficient o que no es pot assolir. I la solució que proposen és el decreixement, en el cas de les societats més desenvolupades. A la sessió del Parlament de Catalunya del dia 7 de setembre el Dr. Sergi Saladié, diputat de la CUP-CC i professor del Departament de Geografia de la URV, en el setè punt de l’ordre del dia va defensar la necessitat d’apostar pel decreixement i explicava en què consistia. Gairebé la meitat dels diputats no van escoltar en directe la seva intervenció, ja que només començar van abandonar l’hemicicle. Qui no va entendre què és el decreixement és el director de La Vanguardia. En el seu article del 6 de novembre fins i tot es permetia fer ironia de la intervenció del professor Saladié quan afirmava que amb el decreixement seria necessari canviar la lletra de l’himne nacional de Catalunya, els Segadors, donat que seria impossible aconseguir que Catalunya tornés a ser rica i plena.

Dependència de recursos finits

El que portarà a una Catalunya, a una Espanya i a una Europa més pobres i més buides és l’actual model de desenvolupament, excessivament consumista (usar i llençar), depenent de recursos finits i que eixampla les desigualtats. No són els defensors d’aquest model els que faran possible que Catalunya torni a ser rica i plena. Podem recordar un anunci del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. S’hi deia: «fins ara pensàvem que per tenir aigua sols havíem d’obrir l’aixeta. No, per tenir aigua el que hem de fer és tancar-la». Entre tots hem d’assolir una societat amb moltes menys desigualtats i integrada al medi ambient. Llavors sí, es podria canviar la lletra dels Segadors, però la part que diu «Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba».

*Òscar Saladié (Tivissa, 1971) és director de la Càtedra Dow/URV de Desenvolupament Sostenible i 
Investigador del Grup de Recerca d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics de la Universitat Rovira i Virgili.

Temas

Comentarios

Lea También