Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Rosalía, Rufián i Koiné. La llengua per unir o per dividir

Intransigents. Podrien valorar que milions de persones sentiran una cançó en català gràcies a Rosalía, però l’insulten per ser ‘impura’. Rufián ha demanat, en un tuit, «més cançons de Rosalía i menys manifestos Koiné»

Josep Carles Rius

Whatsapp
Rosalía, Rufián i Koiné. La llengua per unir o per dividir

Rosalía, Rufián i Koiné. La llengua per unir o per dividir

Rosalía és la cantant catalana amb més projecció internacional. Amb només 25 anys s’ha convertit en un fenomen planetari. La seva música fusiona diferents ritmes, fins a crear-ne un de propi. El de Rosalía. Que ha connectat amb milions de persones a tot el món. Gabriel Jaraba, periodista i músic, va escriure que «Rosalía és boníssima, excel·lent. I per adonar-se’n n’hi ha prou amb tenir orelles i no dos trossos de fusta enganxats al cap amb la sòlida cola del prejudici o de la mala voluntat».

Per a Jaraba, «si escoltem amb atenció el que canta Rosalía, trobarem el flamenc com a base però altres derivacions i expressions que no ho desnaturalitzen [...]. Sense aquest entrecreuament incessant d’influències, la música avui seria un erm». 

Rosalía ha estat criticada pels qui defensen la ‘puresa’ des de totes bandes i per això Jaraba recorda que «l’èxit d’artistes reals, innovadors, evolucionats, mai es produeix sol, sinó sempre de la mà del seu públic, els ciutadans reals d’un país real en un temps actual».

Ara el ‘purisme’ ha reprès l’ofensiva contra Rosalía perquè en la lletra del seu primer tema cantat en català hi apareixen dos barbarismes: «cumpleanys» (en lloc d’aniversari) i «botelles» (en lloc d’ampolles). Podrien valorar que milions de persones sentiran una cançó en català gràcies a Rosalía, però l’insulten per ser ‘impura’. 

Altres han sortit amb la seva defensa. La que ha tingut més ressò ha estat la del diputat d’ERC al Congrés Gabriel Rufián, que ha demanat, en un tuit, «més cançons de Rosalía i menys manifestos Koiné».

Rufián ha posat el dit a la llaga, el manifest Koiné, i ha encès encara més les xarxes. «És català qui, havent nascut aquí o no, vol ser-ho i aquesta voluntat de ser-ho es manifesta principalment amb l’ús de la llengua del nostre país». 

Aquesta frase, pronunciada pel catedràtic de filologia catalana Joan Martí Castell, va ser una de les més aplaudides en l’acte de presentació del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. 

El document, presentat al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 31 de març del 2016 estava promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i signat per més de 170 persones, entre elles les dues que van arribar a conselleres de la Cultura de la Generalitat.

Representava un al·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent, on, en paraules del mateix Joan Martí, «tothom, sempre, en tot lloc i per a tot» hauria d’utilitzar el català.

El manifest avalava una nova definició de qui és i qui no català. Esmenava aquella frase del president Jordi Pujol en els anys 80: «És català qui viu i treballa a Catalunya». Després es va afegir «i vol ser-ho». És a dir, a més de treballar i viure havia de tenir la voluntat de participar d’una col·lectivitat, d’un projecte cívic. Però fins al manifest Koiné no s’havia vinculat la identitat lingüística a l’hora de ser considerat català.

Per tant, el manifest Koiné representava un pas rellevant. I de cert revisionisme històric. Perquè a l’hora d’explicar les arrels de la fragilitat del català s’incorporava la immigració procedent de la resta d’Espanya, als anys 50, 60 i 70. El manifest qualificava de ‘colons involuntaris’ els ‘altres catalans’ que tan bé va descriure Paco Candel. Menyscabava els gairebé dos milions de ciutadans de la resta d’Espanya que van venir aquí per raons econòmiques, que tant han contribuït al progrés de Catalunya i que se senten partícips d’un projecte col·lectiu. A ells, als seus fills, i als seus nets.

El tuit de Gabriel Rufián és una defensa de què significa Rosalía i també dels seus propis orígens. Perquè, segur, es va sentir concernit pel manifest Koiné, com tants catalans que veuen en la llengua una eina de cohesió i no de confrontació. Rosalía (Rosalia Vila i Tobella, de Sant Esteve Sesrovires) és cultura catalana. Com Raimon, que també ha sofert insults per dubtar de la causa. Com tants altres que no són ‘purs’ als ulls dels intransigents. Per fortuna, Catalunya és molt més plural, tolerant, oberta i complexa del que pot reflectir un manifest o els insults que ara pateixen Rosalía i Rufián.

Josep Carles Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i ‘Eldiario.es’

Temas

Comentarios

Lea También