Rumba

El Parlament de Catalunya semblava ahir una capella ardent, de tants plors i de tantes abraçades. L’última sessió de la X legislatura va ser un festival d’emocions. Joan Herrera (ICV-EUiA) va dir que «trobaré a faltar les bregues amb el president Mas». David Fernández (CUP) va recordar que «cal anar pel camí del bé» abans d’abraçar-se com si fos sa mare amb la diputada més veterana de la cambra catalana Dolors Montserrat, del PP, que plorava com una Magdalena. El terrible Albert Rivera (Ciutadans), flagell del nacionalisme, va dir que «estic convençut que és més el que ens uneix que no pas el que ens separa». Per rematar tanta germanor, i després d’aprovar la candidatura a la Unesco de la rumba com a patrimoni immaterial de la Humanitat, els diputats, amb el president Mas al capdavant, van cantar i ballar amb els rumberos al mig de l’hemicicle. Dijous semblava que s’havien de matar. No cal patir tant. La política és una rumba.