Más de Opinión

Saber on som: perdre bous i esquelles

La necessària conciliació. Gairebé com en l’exercici infantil de qui t’estimes més el pare o la mare, ara sembla que s’hagi de fer una tria excloent entre quiosc i bicis. I segur que hi ha opcions tècniques per solucionar-ho

Xavier Graset

Whatsapp
Xavier Graset. Foto: DT

Xavier Graset. Foto: DT

El quiosc de la Imperial Tarraco, un dels centres de gravetat de la ciutat de Tarragona a punt de desaparèixer. N’hi ha per fregar-se els ulls, o pessigar-se si no fos que tots anem amorrats al mòbil sense veure què tenim al davant. I de fet des del mòbil, i altres pantalles, que ens abstrauen i impedeixen aixecar la vista, és des d’allà on xuclem bona part dels continguts que podem trobar als quioscos. La vida digital, la que ens allunya de com hem viscut fins ara, ens canvia hàbits, usos i costums, com per exemple el d’anar al quiosc, que si abans podia ser una cita diària per anar a comprar el diari, ara és més esporàdica. Per això mateix tots els quioscos han variat i ampliat la seva oferta, i a banda del paper, de diaris, revistes i llibres, són com una illa on trobem gairebé de tot: targes pel bus, aigua, gelats, tabac, loteria, llaminadures, joguines. En aquest sector la reinvenció ja fa temps que és en marxa.

Qui li disputa l’espai públic a l’emblemàtic quiosc de la plaça és un carril bici. I és clar que Tarragona s’ha d’espavilar i ha d’eixamplar la seva oferta de mobilitat sostenible i infraestructura urbana que ho permeti si vol compassar el nou neguit i consciència ciutadana. I aquí ve la conciliació que la ciutat i els seus responsables sabran trobar, vaja que estan obligats a trobar, per damunt de la polèmica, perquè el quiosc de la Imperial Tarraco és alguna cosa més que un quiosc.

Gairebé com en l’exercici infantil de qui t’estimes més el pare o la mare, ara sembla que s’hagi de fer una tria excloent entre quiosc i bicis. I segur que hi ha opcions tècniques que ho poden solucionar salvant el quiosc que la família Dueñas regenta generació rere generaciço des de l’any 1967.

El quiosc de la Imperial Tarraco, ha fet de Zuric barceloní, ha fet de punt de trobada, de sortida de busos de la canalla anant d’excursió, de mirall de la Facultat de Filosofia i Lletres, ha estat i és una referència pels tarragonins i per aquells que sent de fora, com jo que sóc de Vila-seca, necessiten una referència ràpida i còmoda per quedar.

I més enllà d’aquesta practicitat, que em direu que es pot canviar per d’altres punts nous vull entendre que la ciutat també es fa a partir d’establiments com aquest, com podia ser el Boada, o si parlem de tinta impressa i de paper de la Llibreria La Rambla. Com quan tanca una merceria com Cal Manquet, o una pastisseria com la Sanromà, o una botiga de discos com l’Arsis, hi ha alguna cosa que se’ns remou per dins. Ja sigui perquè hi hem anat algun cop a comprar, ja sigui perquè aquestes botigues formen part del paisatge ciutadà, d’aquell que donen vida, que fan que la gent pugi, baixi, triï, remeni, busqui, es mogui, i lligui esperances i moments. I de la mateixa manera que no hi ha res més bonic que la terra treballada, a diferència d’un tros que s’ha deixat perdre; també passa amb un carrer ple d’activitat comercial, i amb un ple de botigues tancades, de locals que han cessat l’activitat.

Singularitats que es perden

Amb el quiosc de la plaça Imperial Tarraco passa el mateix. Quin sentit té aquest model de ciutat que ens adotzena, que fa que arreu hi hagi les mateixes franquícies, i tant és que siguem a Tarragona, Reus, Tortosa, o que siguem a Barcelona, Amsterdam, Londres o Berlín. La multinacional del comerç aplana la singularitat, acaba amb el caràcter, la peculiaritat i el segell diferenciat de les nostres ciutats i pobles.

Acomodats en les nostres pors per gratar la diferència, anem bastint la nostra identitat a base de marques ja sigui la d’un mòbil, o d’un cotxe, o de la roba que vestim. I allò que fins ara dona identitat, com pugui ser també sí el quiosc de la Imperial Tarraco ens acaba fent nosa. Anem perdent bous i esquelles, anem perdent espais on es comparteixen i venen idees escrites, fixades al paper, i acabarem pedalant però no sabrem on som.

Dirigeix i presenta el programa ‘Més324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (des d’‘El món s’acaba’ a ‘L’oracle’ i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV i acaba de rebre el Premi Difusió de la Setmana del Llibre en Català.

Temas

Comentarios

Lea También