Salvar els quioscos de premsa: Uns espais simbòlics que necessiten protecció

A ningú no se li escapa la crisi que pateix el negoci de la venda i distribució de premsa diària i revistes en paper. A tot arreu, la desaparició inadvertida dels quioscos tradicionals i el tancament silenciós de moltes llibreries històriques, ens va deixant orfes del tast de la lletra impresa. La lletra acabada d’imprimir en paper de diari, negre sobre blanc, desperta el gust i l’olfacte, com també ho fan les pàgines ben compactes d’un nou llibre col·locat a l’aparador d’una llibreria.

Les i els periodistes de la meva generació que hem tingut la sort de veure néixer una nova publicació, hem viscut un dels moments més emotius, simbòlics i tradicionals que es pot compartir a la redacció d’un diari, com és gaudir de la impressió d’un primer exemplar a la rotativa. Escoltar el soroll de les màquines, el girar de les bobines, fins que passats uns minuts, surten les pàgines amb la lletra impresa, negre sobre blanc, que abans de l’alba seran al quiosc i a la llibreria en forma de diari o de revista.

Un altra tradició, aquesta no escrita, de la meva època d’estudiant a l’Autònoma, era allargar l’última copa dels dissabtes a la nit, per comprar el diari del diumenge als quioscos de les Rambles que acabaven d’obrir. Arribar amb el suplement fresc després de tota una nit en blanc, sempre era ben celebrat per les companyes i companys de pis. Un dels habituals d’aquells dies, l’entranyable Víctor Monferrer, va veure l’oportunitat del negoci i va obrir un punt de venda dins d’un local de la Facultat de Comunicació. Batejat amb el nom de Kioskiero va esdevenir durant tres dècades, no només un lloc per comprar els diaris i un punt de trobada de la vida universitària, sinó un punt de referència de la vida del país fent un simple cop d’ull a les portades dels diaris.

Fa tres anys el Kioskiero va tancar portes per l’absència de rendibilitat econòmica i per la manca d’autorització per vendre d’altres productes que no fossin llibres o premsa.

Víctor explicava que la majoria dels joves estudiants no tenen cap interès en els diaris de paper, i que havia passat de vendre 180 exemplars d’una única publicació a distribuir amb prou feina una vintena de diaris.

Mentre el Kioskiero tancava, un altre entranyable, el tarragoní Julio Dueñas, celebrava el mig segle de vida del quiosc de la Plaça Imperial Tàrraco, un negoci familiar que ha estat testimoni de gran part dels fets històrics que han definit el desenvolupament de la ciutat en aquests cinquanta anys. A l’imaginari dels tarragonins i tarragonines probablement no hi ha cap indret més referenciat que el quiosc de la Plaça Imperial, si més no tant como el Balcó del Mediterrani o les escales de la Delegació d’Hisenda, a la Rambla.

Malgrat la crisi, la família Dueñas vol continuar amb el negoci, tot i què la construcció d’un carril bici que obligarà a desplaçar uns metres l’estructura del quiosc, i la finalització enguany del termini de la concessió, fan planar la incertesa sobre el seu futur. Julio que presideix l’Associació de Venedors de Premsa de Tarragona, comentava setmanes enrere al Diari que «molts ajuntaments han donat facilitats i han apostat pel manteniment d’aquests tipus d’establiments».

A França, fa temps que van posar fil a l’agulla amb una determinació clara per garantir la seva conservació com a quioscos de premsa, amb solucions imaginatives, que permeten no només la conservació dels edificis sinó el manteniment de la feina del quiosquer professional. La relació dels francesos amb el seu punt de venda és reverencial, i el web de l’Ajuntament de Paris, té un enllaç especial dedicat a la història centenària d’aquests establiments.

Els resultats són evidents, dels 266 quioscos que quedaven l’any 2004 a la capital francesa, actualment són uns 360 els que es dediquen a aquesta activitat, i alguns han augmentat les vendes. Salvar els nostres quioscos és un deure, no només per distribuir premsa i llibres sinó per protegir la fesomia dels nostres pobles i ciutats.

Ja tenim un bon motiu per celebrar aquest Sant Jordi.

Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França)