Savall, Bach i Poblet

Quan vam entrar a l’església del monestir de Poblet, diumenge, per escoltar l’últim concert del III Festival de Música Antiga de Poblet, dirigit per Jordi Savall, ell, el director, estava assegut en un extrem de l’improvisat escenari –davant de l’altar major– assajant sol amb la seva viola de gamba. La gent anava entrant i potser ni s’hi fixava, sobretot els qui tenien entrada al final, però ell continuava impertèrrit, concentrat, fent sonar el seu instrument. La imatge d’ell sol, amb la resta d’instruments a punt i al fons el retaule il·luminat de blau, de per si, ja impactava. A Savall sempre l’he vist vestit igual quan actua: pantalons amples i una mena de casaca amb brodats botonada al davant, tot negre. A mi m’agrada pensar que és un orfebre de la música, com un fuster o un manyà que, amb la bata de treball, arriba al taller i fa una obra d’art.

Diumenge el concert era dedicat en exclusiu a Bach: L’Ofrena Musical interpretada per Le Concert des Nations. No és peça fàcil per algú que no estigui avesat a escoltar Bach, però Savall posa sempre el llistó alt i francament s’agraeix. Sí que és veritat que hi ha gent que va gaudir més amb els bisos, dues peces del compositor alemany molt més digeribles i sobretot conegudes. Però això és cosa del públic i a Savall no l’ha d’afectar per res. El cert és que en els tres concerts hi han assistit més de dues mil persones. Un èxit merescut. I podem dir que tenim una gran sort de la iniciativa.

Bach va compondre L’Ofrena Musical tres anys abans de morir, sense ser gens comprès pels seus contemporanis, que ja buscaven una música més ‘lleugera’ i que va acabar desembocant en el romanticisme. Però Bach ha crescut amb el temps, i la seva música, complexa i expressiva, emociona i fa alçar l’esperit a qui l’escolta amb la ment oberta. Per això hi ha tants músics de diferents estils que l’han versionat.

Gran interpretació conjunta de Le Concert des Nations, amb el brillant ‘clave’ i violí, que per cert, són germans. Diria que escoltar L’Ofrena Musical de Bach davant del retaule de Poblet és uns dels plaers estètics per recordar tota la vida. Potser no van tenir tanta sort els qui eren molt més lluny que jo i pels comentaris del públic recomanaria a l’organització aixecar una mica més l’escenari, perquè si no tens la sort de ser alt no veies els músics. Llàstima. És un detall que segur que té solució. En canvi, un altre detall bo: tot i ser un festival amb suport institucional, s’agraeix immensament que al programa no hi figurin els escrits dels representants d’aquestes institucions perquè fa baixar molt la categoria de l’espectacle. Els escrits d’aquest programa són interessantíssims i de qualitat literària, sota la mà també de Jordi Savall.

Ja estem esperant l’any vinent.