Seixanta-set personatges en cerca de Quim Nadal: L’historiador i polític publica ‘Noms d’una vida’

Luigi Pirandello m’absoldrà de pispar-li el títol de la seva obra teatral més coneguda... Però no només el títol, també una part de l’esperit de la seva dramatúrgia. Pirandello en va tenir prou amb sis actors, i Quim Nadal perfila seixanta-set «assaigs biogràfics» –bona marca deguda a Carme Vidalhuguet, directora de la col·lecció Argent Viu de Pagès Editors, que publica el llibre i és coautora amb Josep Vallverdú d’un pròleg de luxe. Després de llegir el llibre, diria que els personatges en cerca de Quim Nadal també van fer tot el que van fer perquè volien que ell ho expliqués.

El primer personatge és ell, l’autor, perquè ell sol n’és uns quants, sobretot tres: el catedràtic d’història, l’alcalde de Girona i el conseller de la Generalitat. En tots tres rols, ha deixat petja, i petja de les que queden, que són tangibles, com la seva Girona toscana i els volums de recerca que em permeten de catalogar-lo com un historiador que sap escriure, en una praxis on el més prevalent no és pròpiament la literatura sinó posar unes dades al costat de les altres. En Nadal, en canvi, gaudeix amb els recursos del llenguatge i, tot i que estigui parlant de fets i, en aquest cas, encara més de les persones que els determinen i configuren, fa el sorpasso artístic de la gramàtica.

A Noms d’una vida, Nadal explica la història contemporània de Catalunya a través de les persones que l’han feta. Comença pel principi, allà on un savi iniciat va dir que hi havia la paraula: comença pels seus pares, Manel Nadal Oller i Montserrat Farreras Forns, il·lustrats, catòlics, treballadors incansables, pares d’una família de dotze fills, avis de vint-i-un nets, besavis de disset besnets. Després, dona fe de baptisme històric d’ell mateix col·locant al frontispici un personatge que només ha pogut conèixer a través de la seva disciplina acadèmica: Ermessenda de Carcassona, la comtessa de Barcelona que va tenir més protagonisme polític en la construcció de la Catalunya nació. De passada, en Nadal, que és molt murri, ens està dient quin és el seu país, i que aquest seu país era original fins i tot en el protagonisme polític de les dones en temps hegemònicament mascles. A Na Ermessenda la segueix una bona amiga de l’autor, Diana Garrigosa, la dona del president Maragall, en un obituari que va travessant també les pàgines del llibre en l’equilibri literari de definir les persones a partir del que han fet, que és el que les perdura i allibera el cronista d’impostats melismes elegíacs.

Els retrats de Nadal tenen el valor afegit del coneixement personal, del tracte de tu o d’un vostè pròxim: Josep Tarradellas, els pares Maur Esteva i Hilari Raguer, Raimon, Xavier Montsalvatge, Modest Prats, Salvador Sunyer, Josep Fontana, Pierre Vilar, Lluís Pericot, Eva Serra, Max Cahner, Josep Benet, Jordi Dagà, Sebastià Salellas, Lluís Mª de Puig, Miquel de Palol, Josep Mª Gironella, Jordi Nadal... Art, política, història, església, patrimoni arquitectònic, humanitat a dojo... I Girona, és clar, Girona però no només per a gironins sinó urbi et orbi, també perquè la Girona d’avui és la què és gràcies a l’alcalde Nadal, que en els seus vint-i-tres anys de mandat va fer-li lluir el passat en números romans i la va cartografiar al futur GPS. Un alcalde estimat al qual votaven els de la seva corda i els de les altres cordes de l’orquestra ciutadana.

En Quim Nadal ha passat sovint per Tarragona i les seves comarques. Quan va ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques va procurar de fer a Catalunya el què havia demostrat que sabia fer a Girona, i venia per aquí. Anècdotes mil. Un dia que havíem quedat a dinar a Torredembarra, en Pep Bargalló i jo el vam esperar una hora precisament perquè una de les obres que enllestia el seu departament havia fet una caravana de ca l’ample al Garraf. Al llibre n’explica una altra que dona la mesura de la seva vis lírica de treure partit literari a l’entranyable.

El vaig convidar a fer una classe a la URV i, tot anant a la secretaria per complimentar la paperassa, es va aturar en el rètol d’un despatx, que va resultar ser d’un amic molt amic al què pràcticament no veia des del final del batxillerat. El professor era de sabàtic però deixava un telèfon. Després de trenta anys, el va trucar i va ser reconegut només per la veu. Era el professor Joan Prat Carós, i l’article acabava evocant quan tots dos professors eren alumnes... «I tornarem un dia a l’institut, ara petrificat en Museu d’Història, i a les sales intactes de l’observatori ressonaran les sonores riallades del professor de grec que lluny d’assabentar-nos dels secrets lingüístics que tocaven ens revifarà els mites i els paisatges homèrics en un nou i sempre inacabat Viatge a Ítaca, metàfora exacta de la vida que allarguem tant com podem en una travessia que si poguéssim deixaríem a la deriva incerta del desig de no arribar mai a port».

Sí, Quim Nadal, l’historiador que sap escriure.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.