'Semos europedos'

El George, un amic meu britànic, ha vingut a viure a Tarragona. Quan em va trucar per telèfon i em va dir que ho tenia decidit, el vaig animar i li vaig dir que aquí trobaria inspiració de sobres per a escriure el llibre sobre el qual ha estat fent recerca els últims anys. Ja sabeu, la llum, el solet, les platges, la calidesa de la gent mediterrània, bla, bla, bla...

Ja el tenim a casa. Fa un mes, a l’habitació dels convidats. Ei, és un paio encantador, el George, però no ha escrit ni una línia del llibre. Està en shock. I jo més. Ell es vol establir aquí, vol llogar un estudi. I currar de valent. No pot.

El George, ciutadà europeu, vol residir a Tarragona, no visitar-la. Hi ha dues opcions per tenir un NIE (el DNI per als de fora): tenir un contracte de treball en vigor –a qui paguen per escriure avui dia?– o 5.200 € en una llibreta nostrada i una assegurança mèdica privada. I tot allò de la lliure circulació de persones i béns? El George té els diners i decidim anar a un banc a obrir un compte. El procediment és similar a totes les entitats que visitem (les grans): ens obren un compte de no-resident, una estafa legal adornada amb comissions abusives i, en alguns casos, productes col·laterals, com una caríssima assegurança mèdica. Ho tenen tot apamat: saben de la necessitat del meu amic, i no dubten en desestimar la seva petició si no contracta l’assegurança amb ells. És il·legal, però se saben intocables. El George, tot i voler-la, encara no té adreça pròpia, ja que ningú li lloga un pis legalment si no té un NIE i un compte en un banc. I el banc no li obre compte si no té adreça i factures de la llum i el gas. I l’administració no li dóna el NIE si no té un compte bancari local on dipositar els 5.200 € necessaris per demostrar que es pot mantenir tot solet. I llavors tot es comença a barrejar i acabem sortint d’una entitat bancària on ens han tractat de delinqüents: «aquest tipus de client no dóna negoci i els comptes de no residents donen problemes amb temes de blanqueig de capitals», reblen. I am sorry? D’això, en el món anglosaxó en diuen profiling, o sia, jutjar la gent per les pintes. I posats a fer profiling, a mi em fa l’efecte que rere alguns taulells dels bancs hi ha més blanqueig i delinqüents que a l’altre costat. Però segur que és cosa meva, que estic emprenyat. No em feu massa cas...

El Rogelio, amic meu des de fa anys, va arribar a Barcelona des de Suècia, a on va marxar del seu Uruguai natal cercant una oportunitat. Va passar un temps ocupant les Casernes de Sant Andreu a Barcelona, abans que fossin enderrocades. Va treballar per a tots els explotadors nostrats que us pugueu imaginar, no tan elegants com alguns personatges que hem conegut aquests dies però amb la mateixa actitud. Quan va tenir una oportunitat, la va aprofitar, va formar una família i ha viscut i treballat legalment a Tarragona els últims deu anys. Recentment, confrontat amb la realitat d’un atur que exclou a molts, el Rogelio, que té 41 anys, ha hagut de prendre una decisió dura. Deixar la Sonia, la seva dona, i l’Andrés, el seu únic fill, per anar a l’aventura a Anglaterra i acabar treballant a l’enorme magatzem que Amazon té a Peterborough. No parla anglès. Just aquests dies ha baixat a Tarragona per veure la seva família i a nosaltres, els seus amics. La narració de la facilitat de tenir un número de la seguretat social a la Gran Bretanya, les cobertures socials i la tranquil·litat amb què ha obert un compte bancari i trobat allotjament m’ha fet sentir vergonya de ser ciutadà del nostre país.

El Rogelio ha rigut molt davant la nostra indignació. Ens ha retret anar de cara amb una administració que el que realment desitja és no tractar amb ciutadans forans, tinguin drets o no, a qui mareja fent-los cavalcar a sobre d’una interminable banda de Moebius legal perquè es desgastin en un loop absurd. El Rogelio ens ha explicat, a canvi d’un tallat, com fintar la paperassa volgudament complexa i contradictòria i transitar els seus marges sense perill, com burlar una burocràcia quasi Harendtiana que s’excusa en una legalitat que, al meu parer, respon a una agenda política d’una molt baixa qualitat democràtica.

Gràcies al Rogelio –ara ciutadà ‘legal’–, el George –ciutadà (alegal de facto) europeu– farà equilibris sobre la corda fluixa que la nostra administració li ofereix, camí que, per cert, també ha de recórrer tota la població nouvinguda sense excepció, un corriol ple de trampes per poder usar en contra seva si calgués demonitzar-los per alguna raó.

Avui he comprovat que el George i el Rogelio són les dues cares de la mateixa moneda, però al George li ha tocat ballar amb la més lletja, i no en tingueu cap mena de dubte, som nosaltres.