Sempre serem ‘Charlie’

«Perquè mai no descansarem, mai ens rendirem». Aquestes són les paraules, d’una claredat sense adorns, que Riss, editor gerent de Charlie Hebdo, escriu al seu editorial del 2 de setembre de 2020, el dia de l’obertura del judici pels assassinats de gener de 2015.

Durant aquells dies tràgics, van ser assassinats a la seu del diari satíric de París, Charlie Hebdo: Frédéric Boisseau, Franck Brinsolaro, Cabu, Elsa Cayat, Charb, Honoré, Bernard Maris, Ahmed Merabet, Mustapha Ourrad, Michel Renaud, Tignous, Wolinski. A Montrouge: Clarissa Jean-Philippe i a l’Hyper Cacher de la Porta de Vincennes: Philippe Braham, Yohan Cohen, Yoav Hattab i François-Michel Saada. Altres van resultar greument ferits, cos i ànima marcats per sempre.

Al mateix editorial, Riss també escriu: «Si el crim és tan difícil de nomenar, és perquè es va cometre en nom d’una ideologia feixista alimentada a les entranyes d’una religió. I pocs són aquells que, cinc anys després, s’atreveixen a oposar-se a les exigències cada vegada més urgents de les religions en general i d’algunes en particular. Ideologia criminal les víctimes, conegudes i anònimes, aquí i en altres llocs, formen una llista interminable i sinistra».

Dibuixos «blasfems»

El passat 2 de setembre, Charlie Hebdo va tornar a publicar els dibuixos animats «blasfems» a la portada. Immediatament, la Universitat Al-Azhar del Caire va qualificar d’«acte criminal». Al mateix temps, el rector de la Gran Mesquita de París, Hafiz Chems-Eddine, va publicar a Le Figaro, una columna d’una dignitat i una alçada de vista que requereixen respecte i aquí la reproduïm:

«Si parlo avui», declara, «és perquè hi ha una raó que em sembla essencial: l’obertura del judici dels atacs del 7, 8 i 9 de gener de 2015, el dels còmplices presumptes delinqüents que han atacat, al seu torn, la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo, els agents de policia i els nostres compatriotes jueus. Per sobre de tot, vull inclinar-me davant la memòria de totes les víctimes d’aquests odiosos crims i condemnar aquesta violència, els autors d’aquesta barbàrie i tots els seus còmplices operatius, ideològics, polítics i mediàtics. I ho faig amb força, sinceritat i convicció, continua: els terroristes poden afirmar ser islam -no tinc manera d’excomunicar-los-, perquè alimentats per la seva bruta ignorància, poden afirmar que actuen en nom de la meva religió, perquè alimentats per teòrics odiosos, es proclamen «venjadors del profeta Mahoma», en cap cas la religió musulmana, en els seus fonaments, en els seus textos, mai, dic, l’islam podria tolerar els crims. Tots els musulmans necessiten comprendre les tradicions culturals de la sàtira i l’espai democràtic que permet totes les expressions, fins i tot aquelles que semblen excessives. Al nostre país, només la llei marca els límits».

En tornar a publicar aquests dibuixos, Charlie Hebdo ens ofereix a tots una sublim lliçó de coratge. Alguns diran, com ja van fer en el passat, atribuint així la responsabilitat del delicte a les víctimes: «Temeritat inútil, irresponsabilitat valenta, provocació de l’inconscient. Aquests llapis insolents i obstinats no han après la ‘lliçó’?»

Rebutgem aquesta ceguesa. Només la covardia col·lectiva opera la distorsió que condueix a un judici tan cec: perquè si en una batalla tothom s’amaga preventivament als refugis, els pocs que pugen sols al front passaran per bojos.

Gràcies per la valentia

Aquí, doncs, li diem a Charlie: gràcies per la valentia que ens fa créixer a tots. Per la valentia, després del delicte, de no rendir-se, és a dir, de no deixar assassinar la flama de la llibertat de consciència, la creació i el desacord.

Pel coratge altament civilitzat de la sàtira. Perquè la sàtira, com deia Philip Roth, «és la ira que es converteix en una obra còmica, ja que l’elegia és el dolor que es transmuta en una obra poètica». Eren innocents, eren irreverents, eren lliures, eren el millor que podem ser, perquè no tenien límits i del seus llapis sorgia la rebel·lió i la valentia. Passarà el temps però sempre serem Charlie.