Se’n va la Terribas i quedem una mica més orfes de periodisme

Era la tardor del 2012. Recordo només entrar a aquell despatx de la UPF i quedar-me paralitzat. L’havia vist tantes vegades a la tele que ara tenir-la allà al davant, en directe i sense cap filtre pel mig, em sobrepassava. El meu cervell no va aconseguir retenir res del que vam parlar durant aquella trobada. Prou feines en aconseguir aguantar-li la mirada. L’atzar va voler que m’assignessin la Mònica Terribas –La Terribas– com a tutora, primer del treball final de màster i després de la tesi doctoral. I ara tenia davant aquella periodista amb qui ens emmirallàvem quan érem tendres estudiants de periodisme que somiàvem en un dia poder assemblar-nos una mica a ella. La referent de tota generació que crèiem en el periodisme com una palanca de transformació social, com una baula més del servei públic. La Terribas entrevistadora punyent que no s’arronsava, és clar, però també la que no li tremolava el pols per donar veu als que no en tenen. La que no només defensava el periodisme reposat –que això surt barat– sinó que l’exercia. La Periodista.

La Terribas, un referent de tota una generació que crèiem en el periodisme

I com que l’atzar també és capritxós, el que aquell dia arrencava en forma d’acompanyament acadèmic ha acabat convertint-se en un camí compartit de molts anys. Els darrers quatre, segurament els més intensos de la nostra història personal i col·lectiva, compartint els micròfons d’El matí de Catalunya Ràdio.

Una trinxera compartida

Des d’on ara, agafes aire i mires enrere per ser conscient del camí fet. Les vivències, emocions i il·lusions no es poden comptar, però la llista d’allò viscut fa vertigen: sis eleccions, una moció de censura i un referèndum d’autodeterminació. Hòsties de la policia. Els atemptats terroristes del 17 d’agost. Jornades maratonianes al Parlament. Lleis de desconnexió, proclamació d’independència (fallida) i 155. Exili, judici i empresonament d’un govern de la Generalitat i una presidenta del Parlament. La perversió d’haver-se d’acostumar a fer periodisme entre els barrots. El temporal Glòria. Una pandèmia mundial –amb confinament inclòs– i la crisi social que en deriva. Un Major dels Mossos jutjat per rebel·lió. Atacs de l’extrema dreta. L’onada més intensa de manifestacions, protestes i disturbis de la història recent d’aquest país. 2.500 represaliats, alguns detinguts i empresonats acusats de terrorisme. Tot plegat, des de la trinxera d’un programa diari de set hores de ràdio en directe cada dia.

I així va arribar divendres. Punt final a la seva etapa al capdavant del matinal de la ràdio pública. La mirava aquell matí, moments abans que La portada de les 7 (quantes hores discutint si era més important la de les 7 o la de les 8) anunciés per antena el seu comiat, i em tornaven les sensacions d’aquell despatx del 2012.

Es deixava la pell a cada programa. Litres de servei públic corrent-li per les venes

I em tornava a quedar mut. Sobrepassat. I volia poder parar el temps. Aturar aquells «pitos» de les set; els últims. Però no en vaig saber. I ja no hi va haver marxa enrere. Era el fins aviat d’aquella icona d’una generació de periodistes, ara humanitzada i convertida en companya de batalla. De despertadors, cafès –molts, probablement masses–, encerts i errades. De nervis i incerteses. De lliçons de vida: no facis plans, que sempre surten malament. No els volia fer ni a l’escaleta del programa. Jo, el conservador, sempre volent tenir-ho tot previst i preparat. Ella, la valenta, encomanant-se a la rauxa i gaudint de la improvisació. Sembla mentida que el de 30 anys siguis tu. Els meus «això funciona» –com a sinònims «d’això dóna audiència»–, confrontats i rebatuts pels seus «això no aporta res». I tenia raó. I així vam fer els dies. Rient, plorant, debatent i discutint. Un dia rere l’altre. Així hem crescut i ens hem fet millors mútuament, fent camí amb la resta d’un equip de gent meravellosa.

D’aquesta etapa m’emporto una manera d’enfocar no només el periodisme, sinó la vida. Treballadora incansable, deixant-se la pell a cada programa. Litres de servei públic corrent-li per les venes. Tendra amb els dèbils, dura amb els poderosos. Mestra de periodistes. Referent, companya i amiga. Els qui la coneixen, coincidiran que només hi ha una cosa millor que la Terribas periodista, que és la Terribas companya. Fa bo el que ja deia Kapuscinski, que per ser bon periodista s’ha de ser bona persona.

* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.