Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Sense diversitat en les memòries encallades. La lluita LGTBIQ+ segueix activa

A Espanya, tot i acceptar-se l’homosexualitat, queda camí per recórrer. Setanta països del món condemnen les relacions entre persones del mateix sexe i disposen de legislació repressiva

LALI CAMBRA

Whatsapp
LALI CAMBRA

LALI CAMBRA

Coincidint amb la celebració del 28 de juny, Dia de l’Orgull Lèsbic, Gai, Transsexual, Bisexual i Intersexual, l’equip de govern de l’Ajuntament de Mont-roig del Camp ha anunciat que debatrà en el pròxim ple el canvi de nom de l’avinguda de Príncep d’Espanya pel d’avinguda de la Diversitat. D’una banda, s’acaba amb la commemoració d’un títol específic creat pel franquisme (en exclusiva per a un Borbó ara més que qüestionat) i per un altre es dóna suport a la lluita LGTBIQ+. Cap de les dues coses són menors, i des de l’equip de govern s’apunta que la diversitat també fa referència a la composició heterogènia del municipi. Sigui com sigui, cap de les dues coses són menors aquí, on, malgrat que Espanya ocupa dels primers llocs mundials en acceptació de l’homosexualitat, encara queda camí per recórrer. En alguns altres països del món, el camí encara està per iniciar.

A Daniela la vaig conèixer l’any passat a Ciutat de Mèxic. Va arribar molt tard a la nostra cita, en un centre on es va rehabilitar tant físicament com mentalment. Vora els vint anys, mitja cabellera curta, una agulla amb flor brillant al serrell, un collaret amb forma serp al coll, brilli-brilli en els texans, llavis i ungles vermells, un somriure espectacular, tant com la seva valentia. Guatemalteca em va explicar que des de la infantesa sempre va saber que era dona. Família desestructurada, rebuig del seu padrastre, es va trobar als deu anys al carrer i per poder menjar es va dedicar a la prostitució. Va travessar abusos per part de suposades parelles, amenaces de maras, segrest i explotació sexual, «hi havia nits que fins i tot em posaven amb vint homes» i una fugida de pel·lícula des de Guatemala a Mèxic. Va decidir sortir del seu país després que la seva millor amiga, també trans, resultés assassinada.

A Mèxic va tenir la bona sort d’accedir a l’alberg La 72, al sud de país, a Tenosique. L’afluència de migrants centreamericans perseguits per la seva condició sexual ha motivat que aquest alberg, pertanyent a l’orde franciscà, destini un mòdul a persones LGTBIQ. Vist el passat de Daniela i les seves necessitats mèdiques i psicològiques, se la va poder traslladar al centre on la vaig entrevistar. Ja havia acabat el seu tractament i, no només això: l’endemà pujava a un avió per primer cop en la seva vida amb destinació al Canadà, país que li va facilitar refugi. L’últim que vaig saber d’ella va ser uns mesos després per telèfon, havia de penjar ràpidament perquè arribava tard a unes classes, no podia parlar molt però estava bé, contenta, planejant. Espero que així segueixi, radiant, esperançada, planejant.

Recordo anar a un hotel, a una reunió amb tres joves homosexuals a Kampala (Uganda). Les instruccions per arribar i les mesures que van adoptar van ser pròpies d’espies. Un cop a l’hotel, van insistir en sortir a un pati en el qual podíem estar sols, lliures de micròfons i d’oïdes alienes. Em van explicar històries d’horror: violacions correctives, ser sotmesos a estranys rituals per religiosos, curanderos, il·luminats que pretenien exorcitzar-los, pallisses i vexacions. Però les precaucions que prenien no eren per por que això es pogués repetir, sinó pitjor: unes setmanes abans, un diari ugandès havia publicat els noms i fotografies de 100 persones gais. Poc després, un d’ells, David Kato, apareixia assassinat a casa seva.

Uganda ha plantejat en un parell d’ocasions endurir la llei antihomosexualitat i poder condemnar els «reincidents» a la pena de mort. En el moment àlgid dels debats, (2009 i 2012), activistes dels drets de gais i lesbianes al·ludien a la responsabilitat de fonamentalistes cristians arribats a «evangelitzar» dels Estats Units de l’enduriment legislatiu. «Van fer uns cursos Kampala dient que l’homosexualitat es cura, que calia canviar la llei, que els gais corrompen als nens i recluten, que són una amenaça a la unitat familiar», assegurava Víctor Mukasa, activista ugandesa a qui vaig entrevistar a Sud-àfrica. A Sud-àfrica, la violació correctiva de lesbianes als barris negres de les grans ciutats ocupa els titulars de forma regular.

Són al voltant de setanta els estats del món amb legislació repressiva i que condemna les relacions entre persones del mateix sexe. I per molt que aquesta legislació no existeixi, els actes de discriminació i desigualtat continuen.

Els gestos, molt importants

Són importants, doncs, les manifestacions de suport públiques de governs i institucions. Com les de l’Ajuntament de Mont-roig o les dels veïns i l’alcalde de Villanueva de Alguaidas que van penjar 400 banderes amb l’arc de Sant Martí després que l’Ajuntament hagués de retirar la que hi havia penjat per la denúncia de tres veïns. O el gest de la Guàrdia Civil que va penjar la bandera al seu compte de Twitter tot i saber que rebria l’odi d’un bon grapat de gent. La mateixa que, segurament, preferiria tenir un carrer Príncep d’Espanya a tots els pobles. La que té la memòria històrica encallada el 1939. Ja sabeu.

* Periodista. Treballa a Metges sense Fronteres, on cobreix diveros països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar de periodista a Tarragona. 

Temas

Comentarios

Lea También