Sense identificar

Disfresses, bé; sobretot, per les diades del Carnestoltes: festa, gresca i, fins i tot, disbauxa: caputxes, antifaços, caretes; cal sumar-se a la festa. Però anar per carrer, en jornades ordinàries, i trobar-nos amb gent o persones amb la cara tapada, sigui amb passamuntanyes, amb una mitja distorsionadora, antifaç, mocador estil bandoler… ho consideraria un perill.

He viatjat i he tingut «companyia» amb vestuari que ho tapa tot i he estat mort de por durant la travessia o l’itinerari. He passat controls i alguna senyora s’ha hagut de despullar (sic) mentre que alguna altra persona de la fila amb la cara tapada no ha estat requerida amb la mateixa mesura. Tinc por de veure embalums, bonys i fardells ambulants; tinc por de qui ho permet des del poder, tinc por de qui ataca les autoritats (reusenques, concretament) que volen identificar camuflatges i tinc por d’alguna ploma autoritzada (de casa) que escriu que el motiu no és ni religiós ni fanàtic; que és una indumentària voluntària i, alhora, es queixa i afirma que la prohibició o l’interès identificatiu vulnera la llibertat religiosa.

Un defensor que al·lega que d’ençà que a Reus imperava la normativa, només havia vist dues dones amb les circumstàncies del món del teixit esmentades. Eren dues dones? N’està segur?

Josep-Enric Peris i Vidal

(Reus)