Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Sense projecte raonat a llarg termini. El desgavell del Nàstic continua imparable

Pim-pam-pum i improvisació contínua. Quan sumes 36 futbolistes alineats des de principi de temporada, senyal que la planificació ha estat una calamitat. Pitjor encara: ja són uns quants anys així 

Frederic Porta

Whatsapp

De sobte, fa un parell de temporades, enmig d’un matx del Nàstic, ens va sorgir el pensament:  aquells onze xiquets duien la meva samarreta, però no hi havia cap futbolista amb qui m’identifiqués. Ni un.

Hi ha dogmes en el futbol, disculpeu la insistència, que no es poden qüestionar per irrebatibles. Aquells que corren noranta minuts són les teves extensions, l’expressió del teu amor. Pura connexió sentimental. O ho sents així o tot se’n va a fer punyetes.

Ja sumem uns anys que Déu n’hi do, com si algun graciós volgués provar els límits de la nostra infinita paciència. Ara, al mercat d’hivern, amb entrades i sortides a cabassos, l’inexplicable pim-pam-pum s’ha estès fins a acomiadar Manu Barreiro. Vaja, home, l’últim que ens quedava.

I mira que li posem voluntat, ganes de sentir complicitat i empatia, però no els donen ni temps de quallar, de sentir-los una mica propers. No sé què coi pensen els senyors accionistes, però això de fitxar deu futbolistes en el mercat d’hivern, de despatxar catorze homes que van començar la temporada i sumar ja 36 noms alineats des de principi de muntanya russa del 2018-19 no ens sembla gens normal. I al final, els amos del club són els màxims responsables d’aquest perpetuat desori.

Al·legaran que han fet mans i mànigues per corregir el destí anunciat i evitar el descens. Fantàstic, enhorabona als premiats. Acceptarem l’excusa que vulguin, només faltaria. Ara bé, coincidirem que, tornem-hi, el panorama grana sembla dissenyat pel pitjor enemic, que no se segueix cap rumb, ni programa professionalment pensat.

Fa anys que els fulls de ruta han desaparegut de la cabina de comandament. No hi ha altre credo que la improvisació contínua i un desgavell que sap molt de greu denunciar. El Nàstic no se’l mereix, naturalment, i tampoc la seva afició. Ni tampoc la gent que hi esmerça una quantitat d’hores brutal a la feina grana i només trauen aigua del vaixell sense cap satisfacció.

Quina implicació emocional pot sentir el seguidor amb cap jugador si entren i surten del nostre camp com si fos un restaurant de menjar ràpid? Si temps enrere ja remugàvem amb l’adéu del Xato Molina, últim mohicà del tarragonisme al vestidor, ara ens haurem d’aferrar a un Salva o a un Viti per sentir que un dels nostres ens representa.

Però no se’ns acudirà sentir cap estima, convençuts que la promesa ens durarà quatre dies. Quan arribi el primer pretenent, els qui valen la pena tocaran el dos. I tampoc no deixaran enormes quantitats a caixa, prou ho sabem. I així no anem enlloc. Això és surar per no morir ofegat quan el futbol existeix per donar alegries, autoestima i orgull de pertinença.

Val més una bona sotragada per planificar a curt, mitjà i llarg termini. Personalment, ens hem atipat de col·leccionar noms i procedències exòtiques, de rebre gent que arriba des de l’altra punta del món vés a saber per quines raons sense que li vegis cap substància, cap tret que justifiqui la contractació. S’ha d’il·lusionar, engrescar, fer trempar i els sinònims que desitgeu. Que tornin a ser i actuar com ho farien de veritat els nostres, els que sempre hem estimat. Que juguin a alguna cosa, per Serer!...

Podem apel·lar a la ironia com escut i mecanisme de defensa, al sentit de l’humor com últim clau roent que ens salvi del naufragi, però la tossuda realitat confirma que no es fan les coses bé des que Vicente Moreno tapava els bonys i berrugues. I ja ha plogut força. Som a l’espera d’un miracle, d’una revifada sobrenatural.

Sembla que ara el Nàstic pot competir amb un onze més presentable, malgrat que arrossegui tantes carències que no caben a les pàgines d’aquest Diari.

Tant se val si salvem la pell a Segona o finalment baixem. El cas és que això no va, que resulta inajornable una dràstica correcció i trobar nous professionals en els diversos àmbits i estrats del Nàstic que sàpiguen on porten l’equip, la seva imatge i prestigi, el seu esdevenidor. No veuen que Manu Barreiro va posar quartos per tocar el dos i marxar d’aquí? Com a exemple gràfic és prou devastador.

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent. 

Temas

Comentarios

Lea También