Sense renovable no hi ha hidrogen

S’entén que parlem d’hidrogen verd, aquell que es genera utilitzant energia renovable. Això, que és tan evident, no ho sembla tant a Catalunya situada a la cua de l’Estat i dels països avançats. Però necessitem molta renovable per substituir l’energia nuclear i la generada per gas i altres combustibles fòssils i substituir l’hidrogen gris de la nostra química.

Segons el Parlament de Catalunya el 2030, el 50% de la demanda elèctrica s’haurà de cobrir amb renovable, però a Espanya l’objectiu és el 74%. I la fita pel 2050 és cobrir tota la demanda energètica amb renovable.

Quan es diu que hi ha moltes superfícies a Catalunya per cobrir i es parla dels grans polígons industrials o dels ports catalans a Tarragona i Barcelona s’oblida que en aquests indrets hauran d’usar l’energia que generaran als seus recintes per a les seves pròpies necessitats. No podran cedir ni un kW. En pocs casos –com en els polígons logístics– podrem comptar amb excedents d’energia. Però en necessitarem molta més pel transport i per les necessitats domèstiques.

Són 34 milions de MW/hora any. És brutal, sí. Però substituir nuclears, gas i petroquímiques vol dir això. Hem de sumar i restar. Ja no es pot fer en pocs llocs. Això ocupa terreny (sobre un 2% del territori de Catalunya. Són 64.000 hectàrees. Però en tenim moltes més que aquestes abandonades fa dècades que serà molt difícil que es tornin a conrear mai. Els molins tampoc no es situen en terres de conreu i en els pocs llocs que ho fan són compatibles amb l’agricultura. I després encara ens quedarà emmagatzemar en hidrogen, bateries i altres per quan no tinguem sol ni vent. Les metes fixades per l’Estratègia d’Emmagatzematge a Espanya són molt ambicioses: arribar als 20 GW d’emmagatzematge el 2030 i als 30 GW el 2050. En el cas de Catalunya podem estar parlant d’entre 4 i 5 GW.

Pel que fa a l’hidrogen el necessitem ja ara per la nostra indústria i pel nostre transport pesant. A Tarragona ja fa mesos que la URV ha posat en marxa amb notable èxit el que ja és avui la Vall de l’Hidrogen de Catalunya. Un gran encert de la rectora i del seu equip que han vist la necessitat d’alinear esforços comuns i diversos: centres d’investigació, empreses potents però també petites i mitjanes i institucions.

Cap altra zona de Catalunya reuneix les condicions i la urgència que tenen les comarques de Tarragona per ser la capital de l’hidrogen de Catalunya i aspirar a ser-ho també de l’Estat: som els principals consumidors d’hidrogen, tenim centres d’investigació, podem disposar d’energia renovable suficient i tenim tres grups nuclears que haurem de substituir aviat per alternatives com l’hidrogen.

Podem ser, si les coses no es torcen, la província més important d’Espanya en un sector amb futur com el de l’hidrogen verd, d’alt valor afegit, que mantingui milers de llocs de treball i en generi de nous, en unes comarques algunes de les quals formen part de la España vacía(da) o de la Catalunya buida(da) que els governs de Catalunya i Espanya s’han compromès a compensar.

Per tant, o ens fem l’energia o la portaran de fora amb grans torres d’altra tensió, sempre que altres indrets estiguin disposats a generar-ne molta més de la que necessitin. O en el cas de l’hidrogen verd, tornar a dependre dels països àrabs que ja estan disposats a generar hidrogen per l’Europa del nord i que s’estranyen que aquí rebutgem autoabastir-nos. Volem ser un país dependent en un bé tan bàsic per l’economia i per les necessitats domèstiques i individuals com l’energia?

Si no tenim hidrogen perquè no tenim renovable, la nostra indústria química s’esllanguirà i tampoc no tindrem alternativa per substituir les nuclears. Són 35.000 llocs de treball en perill.

Una altra cosa és que hàgim de canviar el model energètic. En aquest sentit, ens hem pronunciat repetidament perquè tots els municipis de Catalunya sense excepció hagin de destinar una part del seu territori a la generació d’energia renovable, que s’afavoreixi que la propietat de la generació d’energia estigui en mans de cooperatives, ajuntaments i petites empreses i que també els grans projectes puguin ser participats per les comunitats locals. I finalment, que les zones que estiguin disposades a generar més energia de la que consumeixin, rebin compensacions que facin possible noves activitats productives.

No podem demorar-nos ni un dia més. La urgència per la modernització del nostre teixit productiu, de la indústria química en particular, de la substitució de les nostres centrals nuclears, per mantenir llocs de treball i generar-ne de nous no és per demà sinó per avui.

Encara hi som a temps. Però no ens en queda gaire.

Xavier Sabaté: President de la Comissió Logistics Green Deal Barcelona Centre Logístic Catalunya. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, senador i diputat al Congrés per Tarragona, diputat al Parlament, delegat a Tarragona del Govern, conseller de Governació i Administracions Públiques. És membre del Col·lectiu per a un Nou Model Energètic i Social Sostenible.