Sense resposta. Sobre tornar a Tarragona i l’art de preguntar

I. Tornar a casa és, quan vius fora, molt més que un anar i venir qualsevol. El viatge, ni que sigui per pocs dies, té poc a veure amb pàtries ni banderes, ni amb la llengua, la cultura o el clima, per molt que la primavera freda de Brussel·les mai podrà competir amb Barcelona i la seva llum mediterrània, els ametllers en flor del Priorat o el primer bany després de córrer al sol abans que arribi l’estiu. El retorn des de la distància agafa, més aviat, un aire d’introspecció, de mirar-se al mirall i superposar la vida anterior i l’actual, de recórrer mentalment el carrer on vas néixer, la porta de l’escola, l’habitació d’adolescent, el racó del primer petó o l’adreça de la primera feina. Retrobar-se per reafirmar-se, però també per relativitzar els orígens, admetre que no hi ha només un lloc per sentir-se a casa i que un dia, potser, no estarà clar quan és anar i quan tornar.

II. He estat, en qualsevol cas, a Tarragona, convidat fa unes setmanes pel Col·legi de Periodistes de Catalunya per participar en un cicle de conferències que, des de fa deu anys, intenta acostar l’experiència de la professió als ciutadans. I he aprofitat per trobar-me, com l’any passat, amb alumnes de primer curs de la Universitat Rovira i Virgili, carregats a parts iguals d’innocència i ganes d’aprendre. La invitació m’ha donat l’oportunitat de posar en ordre els primers sis mesos de la corresponsalia a Brussel·les. Mig any inesperadament intens i en moltes ocasions desconcertant, d’adaptació exprés, d’orientar-se pel laberint informatiu, i també a vegades físic, de les institucions europees. Un inici carregat, com qualsevol altre, de noves rutines i aprenentatges. Si hi ha una conclusió clara del pas fugaç per Tarragona, és que la política catalana interessa avui més que qualsevol altre assumpte de l’agenda europea. No té rival, per regla general, davant del Brexit, la crisi migratòria o l’amenaça dels populismes. Qui recorda els temps, no tan llunyans, de la desafecció? El més enriquidor d’enfrontar-se a un auditori, però, han estat les preguntes. 

El retorn convida a mirar-se al mirall i superposar la vida anterior i l’actual

III. Per què no es parla més de la guerra a Síria?», em demanava un jubilat compromès, nascut en aquest país, però que va arribar de jove a Catalunya i veu amb desesperació com el conflicte ha entrat en el vuitè any sense molta repercussió mediàtica ni cap via clara per resoldre’s. «Els periodistes, esteu segurs que tracteu els temes que realment interessen?», es preguntava un estudiant, poc convençut que la majoria de mitjans posin el focus en les mateixes informacions. «Per què hi ha notícies que no se’n parla mai?», reflexionava un altre qüestionant les regles no escrites que condemnen una part de la realitat a l’oblit. «Fins a quin punt està justificat l’elevat cost de produir informació de qualitat?», em demanava, el curs passat, un alumne que havia descobert el preu de ser on és la notícia i tenir temps i mitjans per contrastar-la. «Com es conviu en el dia a dia amb la premsa del cor?», plantejava un company de professió, intrigat per com es combat l’intrusisme sense caure en la descortesia personal.

IV. Preguntes intel·ligents que qüestionen l’statu quo i ens poden comprometre amb un periodisme millor. Interrogants que, en la majoria de casos, vaig deixar en l’aire, sense respondre amb claredat, per pànic a parlar més del compte, a les paraules fora de context, a trepitjar un terreny aliè, el de l’opinió en públic, que em fa sentir incòmode i fora de joc. Els periodistes estem entrenats en l’art de formular interrogants, no de resoldre’ls; d’observar, però no de participar; de buscar les contradiccions en el discurs dels altres però no obrir la boca per no córrer riscos. Una solució és, potser, com defensa l’escriptor Javier Cercas, aïllar les preguntes de les respostes. Protegir-les com un bé independent. Contestades o no, tenen valor per si mateixes. Sobre el que ens importi, interroguem-nos.

*Jordi Baró és periodista, corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les. Ha cursat estudis a l’Institut d’Innovació Social d’ESADE. Ha dedicat tota la seva carrera periodística a la ràdio, des dels inicis a la Cadena Ser a Reus