Sentir tocar campanes

Per on passa la convivència? Si vostè ve a casa meva, no em dicti a quina hora he de sopar o què he de tenir a la nevera. A casa meva jo baixo les escales com vull. O s’hi avé o se’n va

15 noviembre 2018 11:56 | Actualizado a 06 febrero 2019 17:52
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Que tot va pel pedregar és un fet evident. No és lògic ni normal que amb l’educació que en teoria té tothom, ens comportem com uns llunàtics: tot ens molesta, tot ens ofèn!

El que preval ara és l’egoisme antisocial: jo tinc uns drets i se me’n fot el proïsme. La degradació moral és màxima. Qualsevol estirabot fa gràcia però, en canvi, som incapaços de mantenir un minut de silenci real en un funeral o en un camp de futbol. S’han pervertit els valors bàsics que feien que tothom sabés conviure amb uns mínims imprescindibles. L’egocentrisme arriba a extrems preocupants: bé jo, bé tothom.

Un exemple de l’estultícia general el trobem en un fenomen enigmàtic que es produeix a Barcelona, concretament a l’església de la Concepció, l’antic monestir de Santa Maria de Jonqueres, que va ser traslladat pedra a pedra amb el seu claustre gòtic excepcional i digne de ser visitat, des del que ara és la plaça Urquinaona fins al carrer d’Aragó. En aquesta joia medieval, hi van afegir, de retruc, un campanar del mateix estil procedent de l’església de Sant Miquel, avui també desapareguda.

Aquest campanar toca totes les hores i els quarts de les vuit del matí a les deu de la nit, aproximadament. Un horari que es va fer amb la finalitat de respectar el descans dels veïns.

La pregunta és: però quina mena de descans es va voler respectar? Jo he viscut al carrer d’Aragó i allà no descansa ni el dimoni! És probablement un dels carrers més sorollosos de Barcelona. Nit i dia, sense parar, hi circulen tota mena de vehicles amb una remor de motors i clàxons constant i insofrible per a tota persona nada. 

Actualment, la majoria d’aquests veïns tenen doble vidre a les finestres però, tanmateix, les campanes, quasi imperceptibles, deixen de sonar a la nit. És un dels símptomes de l’estupidesa actual que ens envolta. Les campanes molesten, el soroll irritant de cotxes, motos, camions i altres artefactes es veu que no. 

Tinc la sort d’haver viscut tota la vida just sota el campanar de l’església de Sant Martí de Vilallonga del Camp. La meva habitació està a pocs metres de les campanes que toquen quarts, hores i, a més, repeteixen l’hora dia i nit. I moltes vegades ni les sento. Si no tinc un rellotge a la vora, he de parar atenció per saber quina hora toquen exactament.

Hi estic acostumat? Cert. De la mateixa manera que tothom s’acostuma a tot a la vida. El que em treu de polleguera és que nouvinguts al meu poble es queixin perquè toquen les campanes. L’11 d’octubre del 2016, aquest mateix diari donava veu a una senyora de Barcelona (aquest lloc on fan ximpleries com les que acabo d’explicar) que, tot i fer cinc anys que vivia al poble, estava esmaperduda per culpa de les campanes que un servidor, que hi és pràcticament a sota, ni les sent.

A part d’exposar, en la notícia, algunes coses no del tot certes, no era ella la que s’havia d’acostumar al lloc on va anar a viure i no pas al revés?

Ara, sortiran els savis de torn: això de la campana és un anacronisme. Doncs probablement la cremació de difunts, ara tan de moda, també ho sigui, perquè és una pràctica que al segle V de la nostra era es va deixar de fer a Europa. Només es cremaven bruixes i heretges. Això sí, ho feien de viu en viu.

Fins que no entenguem que cada terra fa sa guerra i que cal respectar les maneres de fer del lloc on vas a viure, no anirem de cap manera. 
A Girona van tenir el mateix problema amb les campanes de la catedral. Sembla que els turistes d’un hotel proper no podien dormir, pobrets. Curiosament, els mateixos turistes, quan van a alguna capital islàmica, no es queixen del muetzí que comença a cantar embogit a les sis del matí a través d’uns potents amplificadors a dalt del minaret de la mesquita. 

Un advertiment: tots aquests tocacampanes amb idees de pa sucat amb oli, no vingueu a Vilallonga. Mentre jo tingui les meves campanes al cap, no deixaran de sonar nit i dia. Apreneu a apreciar que no hi ha res més bonic en un poble (i en una ciutat, també) que poder sentir tocar campanes. I si això ens molesta, és que potser tenim un problema personal que convindria posar en mans d’especialistes.

 

Jaume Nolla és periodista i escriptor excèntric. Nat a Vilallonga del Camp, vila reial creada per Alfons el Trobador el 1188. Reivindica el fet històric català com a part fonamental de la nostra essència. Actualment és el guionista del Sr. Marcel·lí Virgili, personatge que cada tarda podeu sentir a RAC1. També escriu articles, llibres i fa tota mena d’oficis estranys. Les nits de lluna plena, no és de fiar.

Comentarios
Multimedia Diari