Sentit comú

Nou crit d’alerta s’està fent, aquests dies, des de les institucions sanitàries. Arran de l’augment de casos de coronavirus, es demana a la ciutadania que no abaixi la guàrdia, que extremi les precaucions i que limiti els desplaçaments i les trobades físiques innecessàries. L’objectiu és evitar una segona onada de nous hospitalitzats que pugui sobrepassar els recursos sanitaris existents.

Les xifres manen: com si fos una crònica documentada dels darrers esdeveniments de la pandèmia, sabem que a Catalunya, la mitjana setmanal de nous casos arriba als 10.000, amb 1.500 nous casos cada dia. També els especialistes ens indiquen que s’ha superat el límit d’1 de velocitat de reproducció i que el risc de rebrot s’enfila fins als 289. En resum que ens estem relaxant. I, en qualsevol cas, hem de tenir sempre present que darrere de cadascuna d’aquestes xifres parlem de persones amb noms i cognoms que poden tenir seriosos problemes de salut.

En aquest context, continuen apareixent notícies d’imprudències bastant sonades: de festes descontrolades a actituds individuals, passant per un excés de confiança pròpia. Hem perdut la por a la Covid-19? Hem sucumbit davant dels corrents ideològics de l’escepticisme? Ara que encara fa calor i que tots ja hem començat a normalitzar en excés la nova vida, és important recordar com érem al març, per evitar haver-hi de tornar com a conseqüència de les males praxis d’alguns.

Els darrers dies de la Catalunya prepandèmia ens van oferir aprenentatges personals que és bo no oblidar. Cadascú té els seus records d’aquella darrera setmana de pretesa normalitat i tothom en pot extreure conclusions. En el meu cas, recordo especialment tres episodis que podem associar a la sorpresa, la incredulitat i l’observació. M’explico.

La sorpresa. Per a mi, la sorpresa va arribar quan entre el dilluns 9 i el dimarts 10 es comencen a veure algunes persones 
–molt poques– que caminant pel Passeig de Gràcia o ve al metro, porten mascareta. És clar que els mitjans feia setmanes que parlaven del fenomen, sobretot pel vessant asiàtic i en aquell moment també al nord d’Itàlia, i que els previsors organitzadors del Mobile ja havien suspès el congrés davant la incomprensió de molts, però veure en directe gent amb mascareta, en aquell moment, semblava una mesura exagerada. De debò anirem tots pel carrer així, com en els documentals de les metròpolis orientals? Molt poc després, ràpidament ens adonaríem que els paràmetres en els quals ens movíem eren molt diferents de la sensació d’aquells dies previs.

La incredulitat. El dimecres 11 de març, després d’una reunió matinal, esmorzem en una cafeteria propera. Tenen la televisió encesa i, és clar, les notícies ja no parlen de res més. Damunt del mostrador de l’establiment, tot de truites de patates i carbassó, que realment fan molt bona cara. Mentre ens acabem l’entrepà a la taula, sentim la conversa d’un client, que explica a algú de l’establiment que, tal com va tot, haurien de posar algun vidre protector per les truites.

Ells no diuen res, però quan l’home surt de la cafeteria, entre ells comenten que la gent és molt exagerada, i que mai n’havien tingut cap. Això evidencia com, molt poc abans que tot esclatés, encara hi havia molta incredulitat sobre l’impacte real que suposaria la pandèmia. Segur que avui, com tots els comerços, empreses i establiments de restauració, han pres mesures per adequar-se a les noves circumstàncies.

L’observació. El tercer dels flaixos que recordo d’una manera més intensa és del mateix dijous 12 de març. Aquella va ser una maratoniana jornada amb diverses reunions per terres lleidatanes i, a partir del migdia, després de la roda de premsa i els anuncis del govern català, les converses i les xarxes ja eren monotemàtiques. No calia ser especialment observador per captar el grau de preocupació de tothom. La d’aquella tarda va ser la tornada més estranya que hagi viscut mai. Des d’aquell moment tots érem conscients que, si s’havia arribat a la conclusió que calia tancar les escoles, és que allò que estava venint seria greu, per bé que no podíem imaginar-nos que ho seria tant, ni que duraria tant.

Avui, havent viscut tot allò que hem viscut, i ja amb vuit mesos d’aprenentatges propis, és hora de conscienciar-nos tots plegats que no podem relaxar-nos ni frivolitzar amb el que està passant. Així, tot i que la saviesa popular ens diu que el sentit comú és el menys comú dels sentits, hem de confiar en la responsabilitat dels nostres veïns, familiars i amics, de tota aquella gent que entén els riscos del moment actual i intenta minimitzar-los. Fem, del sentit comú, un dels valors ideals del moment.

Francesc Marco-Palau és historiador i autor de cinc llibres d’història de Catalunya. Ha escrit al voltant de les tipologies culturals del catalanisme, biografies polítiques i diversos estudis sobre la figura del seu besoncle, el pintor montblanquí Maties Palau Ferré.