Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Senyor Felipe González (i 2)

Li prego que es retracti públicament d´aquesta comparació innoble, bruta, repugnant...
Whatsapp
Senyor Felipe González (i 2)

Senyor Felipe González (i 2)

Com pot afirmar, senyor Felipe González, que a Catalunya hi ha el rebuig de qui no té pedigrí català (usa aquesta expressió a l’article)? Que són molts els ciutadans que se senten angoixats perquè no volen seguir l’aventura de mirar d’obtenir un estat autòcton?

Arribat a aquest punt del seu escrit, li confesso que he sentit ganes d’abandonar-ne, amb indignació, la lectura. M’escandalitza tant que una persona com vostè pugui sostenir gratuïtament un error tan ofensiu i insultant! De quina experiència personal ha tret aquesta conclusió? Si parla solament d’oïda, per què no fa alguna referència al fet que a Madrid odien i maltracten els catalans, els taxistes no els volen, els restaurants els refusen, etcètera, que és cosa que també s’ha afirmat reiteradament? Siguem sensats i no caiguem en la confusió de l’anècdota amb la categoria.

S’adona, senyor González, que assevera que s’està limitant la llibertat d’aquests ciutadans «sense pedigrí»? Quina autoritat i quin fonament li permeten asseverar uns fets que, si fossin certs, vostè, en cada cas singular en què es basi, els hauria de denunciar a la justícia? És d’una gravetat que fa feredat.

Assegura que si Catalunya tingués un estat propi desconnectaria amb la resta d’Espanya i es trencaria la Constitució (sempre la Constitució, sempre la trencadissa!: ja no es recorda del canvi?; no cal fer miques de res quan hom vol que el món o un país es transformi i avanci; basta retocar el que convingui per a assolir-ho en favor del benestar social universal; vostè, tan valent, ara resulta que sacralitza també la Constitució).

Afirma que freguen els límits de la bogeria en la interpretació que molts catalans fan dels aragonesos, els valencians, els balears i els ciutadans de la Catalunya del Nord a l’Estat francès. Espero, com a català, no superar els límits que generosament m’indica, senyor González, i salvar-me, doncs, d’esdevenir foll.

Senyor González, el concepte de Països Catalans –que, per cert, molts que desitgen la sobirania no comparteixen– no neix ni del buit ni de l’alienació: l’han formulat i desenvolupat persones tan respectuoses i sàvies com Joan Fuster. Al marge d’això, Espanya amb tot el món hispanoamericà no té actuacions que li haurien de merèixer consideracions semblants: la «madre patria», els cinc-cents milions de què vostè parla que comparteixen el castellà, les relacions de germanor, etcètera?

I, és clar, no hi podia faltar el que hem sentit fins a la nàusea: diu que desconnectaríem d’Europa, d’aquesta Unió Europea per la qual, segons vostè, Espanya va lluitar tant. Em fa la impressió que cau en el tòpic de voler generar por; quan els catalans han parlat de desfer-se de la UE? Al contrari, són secularment europeistes, cosa que no es pot dir de tots els països que componen el vell continent.

No han dit mai que es volen separar d’Europa ni Europa té motius per a marginar-los si actuen des de la democràcia, la llibertat i la pau; si ho fessin, no seria l’Europa desitjada.

Ens recorda que vivim en el procés de la mundialització; gràcies. Els catalans en general hi creuen fermament, sempre, però, que sigui paritària; creuen essencialment en una globalització composicional; no en un procés en què s’imposi universalment els interessos, sobretot econòmics, de molt pocs poderosos. Volen la mundialització dels pobles, de les nacions, de les cultures, de les llengües. D’aïllament, no he sentit a Catalunya que ningú n’hagi parlat: d’on treu, senyor González, que els catalans volen viure sense ningú més?

Respecte a l’esment a altres països, com Albània o com Grècia, al marge que tampoc ningú no els ha presos significativament com a exemple a seguir, seria convenient, disculpi’m el consell, que en parlés amb més respecte i amb més cautela.

Vostè ens ensenya que el que els cal són reformes pactades. No ho té fàcil que una gran majoria de catalans es creguin que poden esperar que algun dia el Govern d’Espanya estigui disposat a dialogar lliurement sobre tot allò que els preocupa. Estic d’acord que el que necessiten no són «liquidacionistas», però que cadascú es miri i judiqui a si mateix a l’hora de cercar-los; no fos cas que passin com a tals justament els qui hom pretén liquidar, silenciar, minorar.

El final del seu article, permeti’m la sinceritat que no puc reprimir, fa angúnia; ho dic amb les paraules més suaus de què sóc capaç: Alemanya i Itàlia dels anys 30. Vostè també? Què vol dir exactament amb aquesta comparació? Per què no ha parlat més clar? Es refereix als prenuncis i a la consolidació del feixisme i del nazisme? És això el que vol dir als catalans? Era imprescindible que se sumés als qui ofenen miserablement diàriament amb la relació de la voluntat d’un estat propi i el totalitarisme? Fer això és de dreta llei?

No li sembla que cadascun dels catalans, un per un, podria denunciar judicialment aquest parangó? Gosaria dir-los a la cara i públicament el mateix als quebequesos, als irlandesos i als escocesos?

Miri, senyor González, vostè ha estat president d’Espanya i hi ha merescut un gran respecte com a home d’estat, també a l’estranger. Tanmateix, el seu regiment de la cosa pública no acabà gaire bé, si no em falla la memòria. I alguna cosa hi tenia a veure el compliment de la llei, a què fa tant d’esment. Li prego que es retracti públicament d’aquesta comparació innoble, bruta, repugnant; una comparació que s’acosta, si no és que hi toca de ple, al delicte verbal.

Acaba reconeixent que vostè sap que Espanya no es trencarà. I doncs? Per què tant de rebombori? Vol dir que, més que la convicció que no passarà, el seu article no regalima la voluntat d’ancorar-se en l’immobilisme que critica i, sobretot, la por que passi el que en realitat tem (encara que jo no empraria mai la paraula trencar-se) com una probabilitat pròxima?

Senyor González, no descarto haver fet una mala lectura d’algun passatge o de no haver-lo sabut entendre prou bé: li’n demano perdó a la bestreta i confio en la seva comprensió.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También