Seran plebiscitàries

Hi ha algú que dubti que si les eleccions del 27 de setembre les guanyessin el PP i Ciutadans no es diria –des d’aquests partits– que aquestes eleccions han estat un plebiscit contra la independència? Dit d’una altra manera: Si guanyen els partits espanyolistes –el PSOE i Podemos també ho són–, Catalunya serà sotmesa a un emmanillament dur, molt dur, tan dur com durant el franquisme. Per la senzilla raó que l’espanyolisme tindria una oportunitat i excusa úniques per desmantellar la societat que entre tots els catalans hem construït durant quatre dècades. El jacobisme no dorm ni descansa mai.

I si guanyés la llista única, se li atorgaran també a aquestes eleccions el caràcter plebiscitari. Amb la diferència que els guanyadors no voldran desfer l’actual estatus del país.

El problema és l’empat, la igualtat entre uns i altres. Un empat ‘polític’ i no matemàtic. És a dir, que les xifres puguin donar un guanyador, però no una victòria clara. Que és el sembla que podria passar.

En qualsevol cas, aquestes són unes eleccions plebiscitàries perquè en realitat totes, absolutament totes les eleccions, són plebiscitàries. A cap i a la fi, un plebiscit consisteix en sotmetre al poble (la plebe dels plebis-cit) una proposta concreta. La proposta és sempre el que es diu al programa polític. En aquest cas, l’eix de la proposta és un sí o un no a un procés d’independència. Així, doncs, que els polítics no juguin més amb el sexe d’aquestes eleccions, perquè són plebiscitàries com ho van ser les municipals i totes les que vinguin. I en cas de dubte, que consultin el diccionari.

Aclarit això, la qüestió ara radica en un fet anòmal: la fragmentació de la dreta a Catalunya. Mai no havia passat, perquè el que era habitual era la fragmentació de l’esquerra dividida en matisos d’un idealisme sovint utòpic. Ara, la dreta presenta diverses solucions sota el nom de PP, Ciutadans, Podem, Unió Democràtica i altres menors. És a dir, un mínim de quatre partits per a una sola opció, dels quals dos d’aquests partits busquen perpetuar-se mentre els altres volen dinamitar les formes corruptes de governar des de la dreta. Això permet pensar que són molts partits i mal avinguts. Sembla –només sembla– que van directes a un fracàs, excepte Ciutadans que per si sol no podrà capitalitzar tot el vot de dretes més el de l’actitud antiindependentista.

I, en mig, en la postura més incòmoda, estan els socialistes del PSC, la formació caiguda en un pou on qualsevol cosa li serà sempre millor que la quota de vots que té actualment.

A banda, ara, a mida que passin les setmanes, anirem coneixent les estratègies reals d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que demana sempre protagonisme des del dubte. Aquest dubte sobre com enfocar aquestes eleccions han fet baixar sensiblement la temperatura de l’independentisme, com ha ruboritzat a tots –inclosos els militants d’ERC– l’horrible entrevista feta per TV3 a Oriol Junqueras pocs minuts després de signar-se el decret que convocava les eleccions. Des de la Unió Soviètica de Breznev no havíem conegut una manipulació més vergonyosa de la informació política. Els senyors de TV3 han de saber que Catalunya no és una república bananera, ni estem a la Veneçuela de Maduro. El servilisme de Toni Cruanyes i els seus clama al cel. I és que hi ha amors que maten com aquest.